LA CASA DELS MIRALLS. PART 1.

 

            Li havia dit que havia de trucar a la porta tres vegades. L´home amb qui havia parlat per telèfon, li indicà l´hora exacta que ho havia de fer ―Ni un minut abans, ni un minut després ―, havia insistit. D´això ja feia una setmana i avui havia arribat el dia.

           S´atura a la vorera del davant per fer una ullada a l´edifici. El costum, arrelat, d´arribar sempre abans als llocs, el considera una virtut. No suporta les persones que tenen el mal vici de fer tard, com si estiguessin a tot hora ocupats i les seves vides fossin més interessants que la seva. Per a ella és una desconsideració. Encara que sovint duu aquest hàbit a l´extrem, llavors toca esperar una llarga estona. Tanmateix, ho prefereix.

           L´antic magatzem de productes tèxtils conserva la façana original. De parets rectes, escasses finestres, i columnes que cauen des de la teulada. Quatre pisos d´alçada que en temps de bonança bullien d´activitat entre mercaders arribats a port de terres llunyanes, carregant teixits mai vistos, i comerciants de la ciutat que batallaven per obtenir la preuada mercaderia a bon preu i treure´n profit a les botigues on, la classe mitjana, majoritària, podia permetre´s el luxe de comprar. Tot i la remodelació, conservava el seu aspecte industrial, melancòlic i a la vegada fred com el metall.

           No hi lluïa cap cartell, ni cap prova que allà s´hi dugués a terme l´activitat a la que l´havien convidat els companys de feina pel seu aniversari. La premissa era que hi havia d´anar sola. Cap dels altres cinc investigadors amb qui compartia el laboratori de ciències de la facultat la podia acompanyar. “Posa´t ben bufona, hi ha miralls”, era la frase que acompanyava la felicitació i el número de telèfon al que havia de trucar per concretar dia i hora.

           ―El proper dijous, 18 de desembre. A les 18:45h. Ni un minut abans, ni un minut després ― Confirmava, a l´altra banda de l´aparell, una veu masculina que ressonà ferma i eixuta.

           Avui és dijous, divuit de desembre i falta un minut per tres quarts de set. Es disposa a creuar el carrer, decidida a descobrir la sorpresa d´aniversari.

           Fa repicar l´agafador, amb forma de drac, contra la porta de fusta. Toc, Toc, Toc. Tres vegades, mentre exhala l´aire dels pulmons. Preparada i, perquè no dir-ho, neguitosa. Defecte de fàbrica, caparruda en tot.

           ―La senyoreta Eliana Buscarons, suposo ―Diu una veu per la petita obertura del portaló.

           ―Jo mateixa. Necessita el meu document d´identitat?

           ―No serà necessari. Ve sola?

           ―Tal i com em van dir.

           ―Endavant. El meu nom és Príncep Oglindâ, que significa mirall en la meva llengua materna. El romanès.

           L´home que obre la porta és alt com un Sant Pau. Més encara amb el barret de copa vermell. El seu rostre esdevé una mescla enigmàtica. Darrera les ulleres rodones i fosques sent, oculta, la seva mirada. En fa una anàlisi, ella és així, un ratolí de laboratori: Sota la barba canosa, perfectament retallada s´amaguen faccions rectilínies, el corbatí, la camisa, l´armilla i la casaca també vermella li confereixen un aire melancòlic i aristocràtic. Fa olor a roses. L´Eliana pensa en el vampir de Bram Stoker. Elegant, amb cert punt eròtic, i pervers. Diabòlic. Amb un moviment dolç li agafa la mà i diposita els dits damunt del seu canell. L´estreny suaument durant uns segons mentre desxifra com li clava els ulls. Somriu i, sortosament, L´Eliana s´adona que no té ullals.

           ―Si us plau, acompanyi´m ―ordena, mostrant el camí que es perd darrera les cortines de vellut.

           Un petit rebedor en la penombra, il·luminat minsament per dues llànties. Un retrat a la paret de la dreta i un mirall que reflecteix la pintura just al costat oposat. O és a l’inrevés? No li queda clar, està tant nerviosa que no en fa massa cas. Para la orella, el vampir orfe de queixals esmolats dona les darreres instruccions.

           ―Ha de seguir el recorregut, de porta a porta fins al final i no pot tornar enrere. La sortida és a la part posterior de l´edifici. Ens tornarem a veure allà d´aquí a noranta minuts. Gaudeixi del viatge i, sobretot, no toqui cap mirall. 

           ―D´acord, gràcies. Intentaré recordar-ho.

           S´endinsa en la foscor d´un passadís del que no albira el seu final. Avança, i quan ho fa, les llums s´encenen al seu pas per després tornar-se a apagar. «Sensors de moviment, que moderns» pensa. Miralls i quadres de dones d´alta societat s´alternen a ambdues bandes, reflectint-se, enfrontades davant per davant, amb mirades pintades de menyspreu i arrogància.

           Obre la primera porta.

           La cambra s’il·lumina només posar-hi un peu. En entrar s´adona que es tracta d´un dormitori infantil. A jutjar pels tons rosats dedueix que de nena. El llit, amb la capçalera dibuixada amb núvols i estels, i un os gegant al damunt de l´edredó. Una petita taula d´escriptori i l´armari encastat completen la decoració. La senzillesa li recorda la seva habitació de petita, a casa dels pares. S´apropa al mirall i el reflex la paralitza. La imatge projectada no és la seva, és una nena, d´uns sis anys, amb un llacet al cap i un vestit blanc, com una nina de porcellana. Les mirades es troben i la nina somriu. Li mostra una piruleta vermella que du a la mà. Allarga el braç oferint-li el dolç. Inconscientment repeteix l´acció com si en realitat fos ella el mirall. Els dits són a punt de trobar-se quan recorda les paraules de l´amfitrió «no toqui cap mirall». Retira l´extremitat just a temps. La nena fa una ganyota i plora. Un plor desconsolat, de ràbia. O de traïció. Apropar-se li ha servit per fixar-se en el detall de la cadena que penja del menut coll, una “E”. Té una peça igual al joier de casa, des que era petita.

           S´allunya instintivament del vidre i el reflex infantil desapareix. El silenci deixa espai per pensar, li permet cavil·lar què ha passat realment. Quina mena d´engany s´amaga al darrera. Potser és un truc de mag o una aplicació guiada per Intel·ligència Artificial. Sí, segurament és això.

           Intenta no donar-hi més voltes mentre avança per un nou corredor. Aquí sols hi ha miralls, de mides i formes diferents on la seva pròpia imatge guspireja descomposta entre flaixos de llums que tentinegen.

           Una nova porta l´espera al final.

           L´habitació sembla el cau d´un llop. D´una lloba adolescent. Desordre i caos, peces de roba escampades arreu, pòsters penjats de la paret i prestatges col·lapsats de discs. Un aparell de música amb radio i compact-disc. Una guitarra acústica i el capçal guarnit de fotografies fetes amb una Polaroid i entrelligades amb un fil de cànem. A un lateral, un espill de cos sencer destaca per damunt de la resta. S´hi atansa, retornant la imatge d´una adolescent de cabells foscos, ulls perfilats i llavis negres, amb l´uniforme gòtic per excel·lència; camisa transparent de blonda, minifaldilla de cuir, mitges brodades i botes altes. Dues cadenes gruixudes al voltant del coll i polseres metàl·liques li complementen el look. La noia no deu tenir més de setze anys. Subjecta una carpeta que queda amagada sota una quantitat incalculable d´adhesius. Mossega un bolígraf i li fa un gest amb la mà. Tanca el puny i aixeca el tercer dit a la vegada que treu la llengua com si es tractés del mateix Mike Jagger.

           Fa un parell de passes enrere, corpresa. La imatge, el gest, el dormitori...tot és idèntic a la seva època de l´institut, de rebel·lia, de voler ser diferent, de trobar-se a si mateixa. Veure´s, desencadena un xoc d´emocions difícil d´ordenar. La noieta insurrecta s´ha convertit en l´antítesi. No es reconeix. Sap on eren els records d´aquella època. Ben guardats al fons de la memòria. La muntanya russa que va experimentar i com va naufragar en diverses ocasions. Allò quedava llunyà fins fa un moment. Una espurna, una noia que apareix en un mirall, ella, i el món trontolla. Respira acceleradament. S´adona del canvi i pensa en com els pardals que llavors omplien el seu cap, han fugit volant, o han mort en l´intent de sobreviure. La societat i les seves normes l´han engolit, transformant-la en allò del que ella renegava. Fuig.

           Camina per una nova galeria. Els espills modifiquen el seu físic al passar, insolents. Prima i eixuta com un escuradents, grassa com una balena, amb els pits grans que pengen com dues botes de vi al voltant d´un melic que sobresurt com un tap d´ampolla, amples malucs que li fan el caminar pesat, cames esquifides i pelleringues als braços, rostre esquelètic o arrodonit de lluna plena. Cada imatge li provoca pànic i també fàstic. En plantar-se davant la següent porta, la nàusea de veure les múltiples versions d´ella mateixa, li provoca una arcada. Escup una baba groguenca per després eixugar-se amb la màniga del vestit.

           Gira la maneta per entrar.

           Tot i la pobre il·luminació reconeix el lloc a l´instant. És fàcil, és el seu dormitori i la imatge del mirall és ella mateixa tapada solament amb unes calcetes. Estudia durant uns instants la pròpia fesomia per estar-ne segura. Si, és ella, en el present. Fa una llambregada al dormitori minimalista, a conjunt. El va comprar tot sencer, el conjunt d´armari fins el sostre, les tauletes de nit, el llit doble, la roba, les catifes, les cortines i el mirall. Ho va veure a l´expositor, li va agradar com estava decorat i ho va comprar tot d´una vegada. S´havia tornat així de pràctica des que treballava al laboratori. La feina, la feina, i la feina. La resta no era important. Ella funciona a preu fet per les coses banals.

           Les dues Eliana és miren fixament fins que el reflex del mirall assenyala al cobrellit. No s´ha adonat en un primer moment, massa pendent d´assegurar-se que era el seu cau. Una figura masculina reposa endormiscada i nua damunt del llit. Endevina qui és a l´instant, en Rafael Van Oyk, el seu company de feina. La persona més estúpida que ha conegut mai, i això és dir molt. Torna la mirada al vidre. La seva altra jo somriu amb sorneguera, se´n fot.

           ―Has vist quina conquesta?

           ―Com pots tenir estómac per anar-te´n al llit amb aquest imbècil.

           ―Jo? Em sembla que no ho entens.

           ―Fa estona que no entenc res del que està passant.

           ―En Rafael és un animal al llit. T´ho passaràs d´allò més bé.

           ―Au va, calla... Això no ha passat i menys amb aquest pocapena.

           ―Exacte.

           ―Llavors no deixaré que succeeixi.

           ―Ha, Ha, Ha. Il·lusa.

           L´Eliana pensa, però ho fa des de la ràbia i això pot resultar negatiu. Agafa la cadira on acostuma a deixar la roba i l´aixeca amb les dues mans. Vols destrossar el maleït mirall, fer desaparèixer la seva pròpia imatge i fugir d´allà. Però sap que no ho pot fer, no pot tocar l´espill, ni a l´altra Eliana. No pot fer res, està lligada de mans i peus per una frase i una promesa que ha fet al acceptar entrar en aquell joc que ara li resulta macabre. 

           Obre la porta d´una revolada, amb els ulls plorosos. Vol cridar però no en sap. Fa anys que no ho fa, i que no s´emprenya, ni lluita. S´adona de la seva trista existència, lineal, insípida, avorrida.

(Fi, part 1)