LA CASA DELS MIRALLS. PART 2.

 

           Es troba en una mena de túnel amb parets de vidres de colors vius que repeteixen la seva imatge en tonalitats diverses, alegres; verds, vermells, grocs, blau elèctric, rosa... La successió de colors va variant mentre avança pesarosament. La rampa fa pujada? Probablement, pensa ella mentre intenta animar-se amb l´ajuda d´un entorn amable i agradós. Es nota cansada, les cames pesen i li falta l´aire. No n´hi ha per tant es diu a ella mateixa, potser és per l´angoixa del que he viscut. És llavors quan la pregunta li perfora un dels seus bens més preuats, la sensatesa. Ha arribat a una nova porta.

           Si a la darrera habitació era jo ara mateixa en l´actualitat. Què em trobaré aquí al darrera? El meu jo del futur? Ho vull saber en realitat? 

            És conscient que no pot girar cua, tot i que ho prova, però la porta que ha deixat enrere és tancada i per molt que gira la maneta, aquesta no cedeix. No hi ha cap altre opció. Arriba a l´accés a la següent sala, inhala tot l´aire que pot i empeny.

            És una habitació d´hotel, luxosa, amb grans finestrals des d´on s´albira una línia de gratacels imponents, fàcil de reconèixer, és Nova York. Observa els detalls de la cambra. Un llit de dos metres, una taula de nit amb una geladora que manté fresca una ampolla de cava. Un vestidor a la dreta i un lavabo amb una banyera rodona coberta de pètals vermells i escuma. El mirall ocupa tot l´armari del vestidor i allà apareix la imatge d´una dona d´uns seixanta anys, amb llarg cabell ros i ondulat. El rostre maquillat, on destaquen les pestanyes rinxolades i els llavis d´un vermell que destil·la atracció per tot arreu. El vestit, negre, cenyit i amb un gran escot que deixa entreveure dos pits perfectament arrodonits i generosos com mai havia vist. De fet no s´hi reconeix fins que l´alter ego comença a parlar. A assajar.

            Escolta amb atenció, com si la figura no s´hagués adonat de la seva presència. Recita un agraïment per un premi que li han de donar, el més important a nivell internacional. S´adona que ho ha aconseguit. Els anys d´investigació, la obsessió en la recerca, renunciar a tot, a la fi dona els seus fruits. Sent una mena d´escalfor per dins. És satisfacció. Somriu en pensar que fa un moment patia pel que podria trobar-se. Quina alegria conèixer un futur tant prometedor.

            La figura que es reflecteix al mirall la observa, com si ara fos conscient de la seva presència. També somriu, però és una ganyota trapella i perversa.

            ―Satisfeta? ―pregunta.

            ―I tant! Sempre ha estat el que desitjava i ara veig que ho aconseguiré.

            ―Potser el preu que has pagat no et satisfà?

            ―Quin preu? No tenir vida social i ser un ratolí de laboratori’ Tant me fa!

            ―No és pas això el que faràs per arribar fins aquest luxós hotel de Nova York.

            ―Què vols dir?

            ―Deixaràs molta gent tirada a la cuneta. Els teus companys d´ara, per exemple. T´apropiaràs de les seves investigacions, utilitzaràs les arts més vils per robar els documents que els pertanyen i no tindràs cap mena de remordiment envers els qui eren els teus socis.

            ―Això és mentida!

            ―Et presentaràs al món com la única investigadora d´un projecte que, sí, salvarà vides, però del que ni de bon tros et pertany el mèrit. La guineu dins el galliner.

            ―Au va! No t´ho creus ni tu!

            ―Si fins i tot t´ha costat reconèixer que jo sóc tu. Mira quin cabell, quins llavis, quins pits rodons, quins malucs...Et penses que això s´aconsegueix tancada a la sala del laboratori? Has enganyat homes per diners i fama. Els has utilitzat per transformar-te en mi, en una model de passarel·la de seixanta anys. D´una bellesa exterior exultant i d´una lletjor interna que faria esfereir qualsevol.

            ―Mai he estat així i mai ho seré!

            ―A mi m´ho dius? Sóc el teu jo del futur i conec exactament el que passarà els propers trenta any. Enhorabona pel premi, vols que anem juntes a recollir-lo? ―Li diu, allargant-li els dits d´on sobresurten dos anells d´or i diamants.

            Retira el braç ràpid i busca la sortida de l´habitació, de l´edifici, del malson. Immòbil en el passadís, es recolza, sent la seva respiració accelerada i el cor desbocat. Nota una suor freda recorrent la columna i la vista enterbolida. El mareig la obliga a lliscar per la freda paret. No sap si perdrà el coneixement. Ella ho desitja, i també desitja despertar al llit de casa, i que tos fos un somni amb molta mala baba.

            Amb la mirada desenfocada, albira una nova porta al fons, pensa en la sortida, per fi. Es posa dempeus i avança, arrossegant els peus, per aquell túnel. No vol mirar als laterals, sap que amb l´angoixa, no podrà suportar més visions, ni miralls, ni reflexes, ni a ella mateixa. Però el passadís la crida pels costats. Un gran mirall, on es projecten imatges que van i venen, de vells i velles en residències i llits d´hospital. De zombis de carn, os i pelleringa. De fantasmes sense ulls sorgint de taüts. D´espectres que l´embolcallen en una boira blanca. Repetint, amb veus d´ultratomba, la lletania una i altra vegada

            ―Jo sóc l´Eliana, jo sóc l´Eliana, jo sóc l´Eliana...

            Es llença damunt la porta pensant que al darrera hi trobarà la sortida i el maleït Príncep Oglindâ. Li cantarà les quaranta, o potser ni això. Potser sortirà esperitada pel carrer i correrà fins l´últim alè, allunyant-se d´aquell antic magatzem, sense mirar enrere ni un instant.

            Cau al terra de marbre blanc. El cop al cap ha estat antològic, deixant anar un soroll sec, acompanyant immediatament d´una petita filera de sang que brolla de la cella esquerra. Només faltava això, pensa mentre s´aixeca com si el seu cos pesés dos-cents kilograms. Observa al seu voltant; quatre cadires, un test amb una planta d´interior, una mena de taula amb una caixa al damunt... i fred, fa molta fred. s´incorpora i llegeix el paper enganxat a la paret de l´habitació. Emmudeix de cop, amb les dues mans tapant-se la boca, els ulls dilatats i la sang barrejant-se amb les llàgrimes. Tremola, gairebé són convulsions. El seu cos és un sac de milers de cucs movent-se, inquiets. És estrany, no hi veu cap mirall.

            S´apropa a la caixa de grans dimensions, ja sap què és i s´imagina el que hi trobarà. Fa una llambregada a la sala, no hi ha ningú i el llibre de signatures resta en blanc. Una amarga solitud la commou. Es pregunta si realment serà així. Dins el taüt hi ha un mirall i en ell s´hi reflecteix el seu cadàver, la vella Eliana. La mirada buida de la morta i l´aspecte cadavèric l´obliguen a fer una passa en direcció contraria i contenir el vòmit que emergeix de les profunditats del volcà, a punt d´esclatar.

            ―Així és com moriràs, mala puta!  ―Li etziba l´esquelet cobert de pellofa.   

            ―No, no. Hi ha gent que m´estima.

            ―Sola, con un gos abandonat a la carretera. Una mala persona és el que és mereix, que ningú la recordi.

            ―T´equivoques! Al meu enterrament vindrà moltíssima gent.

            ―La supèrbia, quin gran pecat! Un dels molts que has comés al llarg de la teva miserable vida.

            ―Prou! Vull marxar!

            ―Vine amb mi, dins la caixa hi ha lloc per les dues.

            ―Calla, Eliana! ―Es sorprèn, en adonar-se que es crida a ella mateixa.

            ―La bogeria és el primer pas cap a l´autodestrucció. Segueix, Eliana, segueix, apropa´t, acompanya´m.

            Fa una ullada a la sala de vetlla, no hi ha cap més porta. No hi ha sortida. El joc s´ha acabat i ella sent que ha perdut.

            Vençuda, es deixa endur per la morta, li agafa les mans i les seves despulles l´estiren, travessant el mirall dins la caixa de xapa barata. Desapareix caient per un forat, directe a l´infern, a les profunditats del món dels esperits i les ànimes penitents que mai descansaran en pau. És el final.

 

 

            Sap què ha de fer. Ningú no surt de la Casa dels Miralls com si res. Recorda que, antigament, a Romania, fins i tot algun agosarat havia estat a punt de morir, ja fos per gairebé tocar un mirall o per que el seu cor no ho podia suportar.

            Agafa l´Eliana a coll, encara inconscient, i la introdueix dins la furgoneta del garatge. Té l´adreça i a la bossa de mà hi troba les claus. La deixarà descansant al seu llit i quan desperti mai sabrà si el que ha viscut ha estat real o un malson. Sigui com sigui, l´experiència la farà canviar i el seu futur ja no serà el que estava representat a cada cambra.

            S´afanya, doncs d´aquí unes hores arriba un nou client i la representació serà ben diferent. La imatge projectada de cada espill canvia depenent de qui gosa emmirallar-s´hi.