relatsdetramuntana

  El soroll del telèfon l´arrencà sobtadament del somni on passejava agafat de la ma amb la seva difunta dona contemplant la posta de sol. La imatge s´esvaí a l´instant que aquella màquina havia decidit despertar després d´anys hivernant. Les ulleres sempre li queien quan la ment volava pel país de les meravelles, recordant el seu gran amor. Sort de la Paulina que les hi havia posat un cordill per subjectar-les al seu coll. En aixecar-se, l´artrosi feu grunyir totes les vèrtebres d´una esquena desgastada pels anys i la humitat. Noranta anys, per molt ben portats que fos, eren molts i la maquinària demanava tranquil·litat. Però ho havia de fer. El so no provenia del Samsung que tenia damunt la tauleta. Era l´altre aparell, el que sempre estava en silenci. Ajudat pel bastó s´apropà fins al moble aparador del menjador. Envoltat de fotografies antigues, el dispositiu ressonava dins una coberta de vidre que trontollava i que el protegia de la pols des de feia seixanta anys. El vell engi...

  La Margot tenia una cita. Després de mesos sense atrevir-se, per fi havia decidit fer el pas i donar-se una nova oportunitat. No l´encertava mai, totes les relacions acabaven igual, amb un desengany del qual trigava mesos a refer-se. Va ser la seva secretaria, la Sandra, qui la convencé de crear un perfil en una d´aquelles aplicacions per conèixer gent. Tot i no ser sant de la seva devoció, es quedaren una tarda al despatx i la noia li ensenyà com crear el perfil i com funcionava – A mi m´ha anat be per conèixer nois – Li digué. A la Margot, l´experiència la feia desconfiar de tot allò que anava lligat als homes, però aquell noi de Granollers semblava diferent a la resta de poca soltes que es definien com experts amants i que poca cosa més oferien. Quan rascava una miqueta, s´adonava que l´interès era purament sexual. Allò no era el que buscava i, pel que havien estat parlant, ell tampoc. En el fons desitjava vèncer les pors i tornar-se a enamorar. Connectaren d´ençà el primer mo...

  Caminaven per un passadís mal il·luminat, les bombetes penjaven del sostre cada deu metres, deixant les parets gairebé a les fosques. Hi accedien per una petita porta amagada darrera l´armari de la neteja. Anaven en silenci, com ovelles camí de l´escorxador, no era per menys. Al final d´aquell lúgubre corredor les esperava la Senyoreta Rottenmeier , ara anomenada Misschief .     Orientant-se com va poder, la Bernadette s´adonà que el passadís en línia recta creuava la part del darrera de la residència fins a connectar amb l´edifici paral·lel del carrer de més amunt. La norma del prostíbul era clara: Un client per nit. Les portes s´obrien a dos quarts de vuit i es tancaven a les onze. L´objectiu, fer que els pagadors gaudissin i extreure´ls el màxim d´informació. La Bernadette simulà que s´entrebancava, caient al terra més fort del que tenia calculat. - Ho sento, es que no estic acostumada a dur aquests talons. - Mare meva – Va dir la secretaria – quin desastre. A...

  El taxi aturà la carrera davant del número 144 del carrer del Doctor Carulla, en ple barri de Sant Gervasi. La calor inusual de mitjans de setembre marejà per uns instants la Bernadette . Agafà la maleta de rodes que el pakistanès havia tret de la part del darrera, li donà les gràcies acompanyades d´un bon grapat d´euros i es girà en direcció la tanca de ferro. Es quedà uns instants embadalida contemplant el palauet transformat feia ja anys en residencia d´estudiants, a la vegada que l´abella groga i negre s´aturava uns metres més endavant per recollir un nou viatger. Decidí tocar el timbre que estava a la seva dreta, just sota les dues càmeres de seguretat que enfocaven directament l´entrada i un lleuger brunzit la convidà a empènyer la pesada porta instantàniament. L´edifici estava envoltat per un jardí perfectament cuidat. El jardiner s´entretenia podant uns arbusts que es barrejaven capritxosament amb els rosers plantats davant una preciosa font de marbre amb la forma d´un ...

  Em llevo cada matí sense fer soroll per no despertar-la. Em canvio fora de l´habitació i baixo les escales. Surto al carrer quan les manetes del rellotge que hi ha damunt del moble del rebedor senyalen les sis del matí. Fora encara és fosc, per fi a refrescat després d´uns mesos d´estiu infernals. Faig quatre exercicis d´escalfament al jardí. Quan els músculs comencen a reaccionar i les cames responen, obro la tanca i em deixo portar per les passes que poc a poc acceleren entre els fanals que il·luminen el passeig on, a aquestes hores, no hi circula ni una ànima. Vint minuts de carrera ajuden a despertar el cos, endormiscat de tantes hores reposant sobre el matalàs ergonòmic. A la plaça, saludo en Mohamed, l’escombriaire. És un bon home, va arribar fa vint anys del Marroc, està casat i te tres criatures.. A nosaltres ens hauria agradat tenir un parell de mainades, però la providència ha disposat que no fos així. Viu a la part més allunyada de la ciutat i m´explicà que es llevava ...