UN CIUTADÀ PERFECTE

 

Em llevo cada matí sense fer soroll per no despertar-la. Em canvio fora de l´habitació i baixo les escales. Surto al carrer quan les manetes del rellotge que hi ha damunt del moble del rebedor senyalen les sis del matí. Fora encara és fosc, per fi a refrescat després d´uns mesos d´estiu infernals. Faig quatre exercicis d´escalfament al jardí. Quan els músculs comencen a reaccionar i les cames responen, obro la tanca i em deixo portar per les passes que poc a poc acceleren entre els fanals que il·luminen el passeig on, a aquestes hores, no hi circula ni una ànima. Vint minuts de carrera ajuden a despertar el cos, endormiscat de tantes hores reposant sobre el matalàs ergonòmic.

A la plaça, saludo en Mohamed, l’escombriaire. És un bon home, va arribar fa vint anys del Marroc, està casat i te tres criatures.. A nosaltres ens hauria agradat tenir un parell de mainades, però la providència ha disposat que no fos així. Viu a la part més allunyada de la ciutat i m´explicà que es llevava a les quatre per anar a la feina en una bicicleta vella i atrotinada. La propera setmana és el seu aniversari i tinc pensat regalar-li la meva, que tant sols utilitzo els dissabtes i s´està morint de fàstic al garatge. Passo davant la fruiteria del Carrer Major. El camió ja descarrega el producte fresc que, més tard, la Maria Dolors vendrà als veïns.

- Bon dia mestressa.

- Bon dia Jeroni. Si que el farà.

- Si vostè ho diu, de ben segur ho serà. Guardi´m un parell d´alvocats per quan torni de la feina al vespre. D´aquells que la meva dona s´hi llepa els dits.

- Descuidi. Vagi be.

Segueixo la ruta passant per parc on el quiosquer acaba de rebre un munt de diaris. M´aturo i l´ajudo a carregar els farcells dins el minúscul contenidor on passa el dia des de fa més de mig segle. En Manolo ronda els vuitanta i no te el cor per fer gaire esforços.   

A la cuina, preparo la barreja màgica d´aigua i pols marronosa. Deixo que la cafetera faci a foc lent mentre em dutxo. Passo davant del dormitori, no s´ha mogut, encara somia. L´aigua calenta i el cafè acaben activant les poques neurones mandroses que es resistien. Em preparo la bossa per anar a treballar, amb la carmanyola del dinar. Abans de marxar, pujo els esgraons amb la safata de l´esmorzar; torrades amb melmelada i suc de taronja recent exprimit. M´agrada dur-li el primer àpat del dia al llit, així pot seguir descansant.

Arribo a l´estació a les vuit en punt. Falten cinc minuts, m´entretinc recollint quatre llaunes que algun porc ha deixat als bancs. La higiene de l´andana és molt avall a la llista de prioritats del cap d´estació. M´espero al lloc de sempre, on se que el tren s´aturarà i la porta del vagó em quedarà al davant. Ajudo la dona sud-americana a pujar el cotxet on du el seu fill i li ofereixo la ma a la vella amb artrosi. M´assec en un dels pocs seients lliures, a primera hora del matí el rodalies va a vessar de personatges de tot tipus amb cares de son. A la següent parada cedeixo la cadira a una noia embarassada de panxa prominent – Li deu quedar poc per donar a llum – penso, subjectant-me a la maneta que penja de la barra metàl·lica.

Arribo al despatx abans d´hora. M´agrada ser puntual a tot arreu i a la feina més. És important ser disciplinat. Pocs minuts més tard el degoteig és constant i els companys van ocupant les seves taules. Son quinze persones en una sala rectangular disposada en dues fileres d´escriptoris. Al fons de tot hi ha el despatx del nostre cap amb els finestrals oberts per vigilar que tothom faci la seva feina i al seu costat, el meu. Soc el més veterà, una mena d´ajudant de direcció a qui, de tant en tant, el Senyor Merino encomana tasques de més nivell. La feina m’absorbeix, el mon de les assegurances és apassionant. Oferir a les persones un tracte just, a canvi de pocs diners, obtenir la tranquil·litat de saber-se en bones mans, tant en qüestions de salut com a la llar, al cotxe o en un viatge. Ho cobrim tot amb la “plus ultra total”. Tot això amb l´afegit de conèixer gent, parlar amb ells, escoltar. En se molt d´això. A diari aconsegueixo cinc o sis nous clients gràcies a la meva manera de treballar, sistemàtica, incansable, persistent, inalterable i això m´ha valgut el títol de “treballador del mes” onze vegades el darrer any. L´altre estava de vacances. El nostre superior és de rostre seriós, un home exigent amb els seus treballadors. Vol resultats i és lògic que de vegades s´emprenyi si algú de les taules de la sala no arriba als objectius esperats. A mi em considera un exemple a seguir i jo no li porto mai la contrària. Sempre disposat a fer el que em demana, toqui o no, compleixo amb les meves obligacions.

Disposem d´un parell d´hores per dinar, La majoria van al bar de davant i fan un menú. Paro les estovalles individuals damunt la taula, trec els coberts, el tovalló i la carmanyola. Després de dinar m´apropo a la petita cuina que tenim a tocar del lavabo i rento els estris. Agafo dos cafès de la màquina, un per mi i l´altre pel Senyor Merino, curt sense sucre, que deixo dins el seu despatx per que el trobi en tornar de dinar. Aprofito l´estona que resta fins que tornin els altres per ordenar les prestatgeries a vessar d´expedients antics que ningú ha arxivat. L´ordre és molt important si es vol ser eficient. A la tarda continuo amb el reguitzell de trucades. Més clients satisfets, més fitxes per omplir, més diners a la caixa. A quarts de set començo a recollir, Ho deixo tot endreçat i passo el drap per damunt de la taula i la cadira, així la netejadora només haurà de fer una repassada. Prou en te amb la seva hernia discal pobre Teresa.

Enfilo el camí de tornada. Sovint em trobo en situacions que requereixen la meva presència;  Una bossa de la compra que cau al terra, una persona gran a qui cedir el pas caminant, nens a qui faig riure amb una ganyota. També hi ha moments que m´enfado, sobretot amb joves que se´n foten de la gent. Els paro els peus aprofitant el meu metre noranta i el cos musculat. Baixo del tren i recullo el que he encarregat al matí a la fruiteria. Són quarts de nou quan entro per la porta de casa – Hola amor, ja soc a casa – Se que és a l´habitació. Deixo les sabates a tocar del paraigüer, davant del mirall m´afluixo la corbata i em pentino una mica els cabells amb la ma. Entro al dormitori.

– Com t´ha anat el dia? – pregunto – El meu be, ara t´ho explicaré, vaig a preparar el sopar i torno. T´he portat una sorpresa de la fruiteria.

Em canvio de roba. M´agrada el tacte del pijama damunt la pell després de tantes hores amb la roba de la feina. Obro la nevera, agafo l´enciam, una preciosa tomata vermella, fruits secs, formatge i els alvocats. Un raig d´oli i el sopar per la meva estimada és a punt.

- Tens gana? Avui t´he fet l´amanida que tant t´agrada.

Deixo la safata entre les seves cames mentre li trec el morrió i deslligo les corretges que la subjecten al llit. L´acomodo amb un coixí darrera l´esquena i la incorporo. Les cames, també encadenades, no cal alliberar-les fins dissabte, quan la renti – Veus que be així amor meu –.

Al principi es queixava però el temps ha fet que s´adaptés a la seva nova vida. Li agrada que la cuidi. Quan ens vam casar, ella treballava d´encarregada d´un supermercat. El nostre somni era tenir dues o tres criatures, una caseta amb jardí, un gos i un cotxe familiar. Anar de vacances, a la platja, a la muntanya, al cinema, a teatre, o a comprar.

Tot es va torçar aquella maleïda tarda. L´avaria a l´oficina va obligar el Senyor Merino a enviar-nos cap a casa abans d´hora. En girar la cantonada de casa, la vaig veure sortir d´un cotxe aparcat a la vorera del davant d´on vivíem. El conductor duia una camisa del mateix color que ella, de l´hipermercat. Tot i jurar i perjurar que tant sols era un company de feina que la duia per que érem veïns, no m´ho vaig creure. La decisió estava presa, la meva dona era meva i no una meuca dins el cotxe de qualsevol. La redreçaria. D´això ja fa deu anys i som feliços així. Encara que fa temps, la fruitera m´expliqués que aquell home, que vivia tres carrers més avall, era homosexual.