DUES CADIRES BUIDES

 

La Margot tenia una cita. Després de mesos sense atrevir-se, per fi havia decidit fer el pas i donar-se una nova oportunitat. No l´encertava mai, totes les relacions acabaven igual, amb un desengany del qual trigava mesos a refer-se. Va ser la seva secretaria, la Sandra, qui la convencé de crear un perfil en una d´aquelles aplicacions per conèixer gent. Tot i no ser sant de la seva devoció, es quedaren una tarda al despatx i la noia li ensenyà com crear el perfil i com funcionava – A mi m´ha anat be per conèixer nois – Li digué. A la Margot, l´experiència la feia desconfiar de tot allò que anava lligat als homes, però aquell noi de Granollers semblava diferent a la resta de poca soltes que es definien com experts amants i que poca cosa més oferien. Quan rascava una miqueta, s´adonava que l´interès era purament sexual. Allò no era el que buscava i, pel que havien estat parlant, ell tampoc. En el fons desitjava vèncer les pors i tornar-se a enamorar.

Connectaren d´ençà el primer moment. Feia gairebé un mes que parlaven per telèfon explicant-se vida i miracles, tant sols faltava el darrer pas, el més important i el més difícil per ella. Sortir de la closca i veure´s en persona era un repte. Els dos es mostraven recelosos de la seva intimitat, havien compartit poques fotografies, just per veure que era un noi alt, de cabell curt i barbeta. Li explicà que treballava de policia local, no fumava i feia esport. Tenia un gos d´atura i una moto de gran cilindrada – Soc més de dia que de nit – li va assegurar. Les coincidències i les bones sensacions van vèncer finalment la resistència de la Margot que cedí a trobar-se. Ho havia de reconèixer, les papallones tornaven a batre les ales.

Es vestí informal, lluny de la roba que utilitzava al bufet. Uns texans amb botins, un jersei verd de coll alt i l´abric vermell que tant li agradava i combinava a la perfecció amb el seu llarg i rinxolat cabell panotxa. Agafà la bossa de ma i amb el somriure ben posat enfilà el camí en direcció la boca de metro.

En Dídac tenia una cita. Després de quasi dos anys, per fi s´atrevia a fer el pas i es donava una nova oportunitat. No l´encertava mai, totes les relacions acabaven igual. L´última, un desengany sonat que li escurà fins l´últim euro. L´havien estafat i ell, cec, hi havia caigut de quatre grapes tot i ser guàrdia urbà. Feia poc que havia descobert el món de les cites per internet i, mig enredat per un company de feina, es creà un perfil on per la seva professió, no s´exposava massa. L´experiència l´havia fet temorós de tot allò que anava lligat amb les dones. Però aquella noia semblava diferent a la resta de vanitoses preocupades exclusivament de la seva imatge. No era el que ell volia i pel que xerraven cada dia, ella tampoc.

Anhelava tornar-se a enamorar. Per això havien quedat, perquè connectaven. El darrer mes intercanviaren centenars de missatges, narrant-se les seves vides,

però s´havien de conèixer en persona. Per les poques fotografies que havia rebut, la noia era força alta, duia els cabells ataronjats i amb rínxols. El que més li cridà l´atenció fou el seu somriure. Li explicà que treballava d´advocada, no fumava i feia ioga. Li agradava caminar per la muntanya i anar al cinema. I no era al·lèrgica al pel de gos. Aprofitava el dia i no era de discoteques. Les coincidències i les bones vibracions van desfer els murs i finalment ella accedí a trobar-se.

Es vestí com sempre. Texans i sabatilles esportives, la dessuadora de color vermell i la caçadora de cuir. Agafà el casc i els guants, dirigint-se a l´aparcament on tenia la moto, esbotzà un somriure. Vivia a Granollers i ella a Barcelona. El lloc de trobada l´havia decidit ella. Un local de les Rambles.

La Margot pujà les escales que conduïen a la superfície, en ple centre de Barcelona. S´esperà asseguda en un banc a que les campanes toquessin les cinc. Era l´hora que havien quedat i no volia arribar la primera – semblaria que estic desesperada – es va dir. Des d´on era veia el bar, d´estil vintage amb taules i cadires antigues. L´havia escollit perquè hi anava sovint i els propietaris, una parella canadenca, la coneixien. En previsió d´assegurar-se que hi hauria lloc, al matí havia trucat per reservar la taula del racó on passava algunes tardes llegint. Va comprovar que efectivament li havien guardat, la tauleta rodona tenia el cartell de reservat i les dues cadires buides.

Passaven deu minuts de l´hora quan decidí enviar-li un missatge. S´estranyà de la tardança, i més quan recordà que el noi li havia dit que era molt puntual quan quedava amb gent.

Margot 17:10

– Hola! Ja he arribat -

El temps corria i la resposta no arribava

Margot 17:20

– Ei! Vols que vagi demanant? Tot be? -

Tampoc hi va haver contestació. El va trucar varies vegades i a totes sortia la veu del contestador informant que el telèfon estava apagat o fora de cobertura. La Margot es quedà ruminat, intentant decidir què fer. Eren pràcticament les sis, ja no apareixeria. L´havia deixat plantada – Un altre impresentable – va pensar.

Desconcertada, amb una barreja entre desànim i enuig enfilà el camí de tornada a casa. Es sentia abatuda i atordida, es maleïa per haver estat tant il·lusa. Anava tant distreta amb cabòries que no va veure el primer esglaó de les escales d´accés a la boca de metro i va caure. Es quedà al terra uns instants, situant-se de nou, envoltada de desconeguts amb cares d´esgarrifança. En moure el turmell va entendre el perquè. Una fiblada li alterà les neurones provocant un xisclet que

l´escoltà fins i tot el conductor del tren. Dolor, molt dolor i el peu deformat. A partir d´aquell moment tot va succeir molt ràpid. L´ambulància l´havia de dur a l´hospital del Mar que era el més proper però els informaren que estava col·lapsat per la grip i els desviaren al Clínic. Estirada en una llitera, la radiografia no va fer més que confirmar l´evidència; fractura i luxació del turmell dret – Merda de cita. Tot per culpa d´aquell cabró que ha jugat amb mi. I a sobre potser m´han d´operar – Va renegar en la solitud del box.

En Dídac s´apropava amb la moto a Plaça Catalunya quan de la seva dreta en va sortir un cotxe saltant-se el semàfor en vermell que se l´endugué per davant. En un obrir i tancar d´ulls es va veure besant l´asfalt, arrossegant el seu cos i sentint com tot ell cremava fins xocar amb un contenidor de runes. L´impacte, sec, el deixà inconscient uns segons. En recuperar-se, l´envoltaven cinc persones.

– No et moguis, l´ambulància està de camí – Va dir un d´ells.

- El mòbil, necessito el mòbil – Va dir en Dídac observant el seu cos. Li feia mal l´esquena i la part dreta del cos. No podia moure el braç, estava deformat i tenia els texans tacats de sang. Un dels bons samaritans li regirà les butxaques davant la insistència del noi fins trobar el telèfon. Estava destrossat. No tenia forma d´avisar-la.

L´ambulància arribà als pocs minuts. Li posaren oxigen, un sèrum amb alguna droga que el deixà atordit, l´immobilitzaren amb un collaret i un matalàs i el portaren a l´hospital més proper. Estirat a la llitera sense poder-se moure. La tomografia confirmà les múltiples fractures i el lleu traumatisme de crani – Merda de mòbil. Segur que s´ha pensat que l´he deixat tirada i ha marxat enfadada. – Va sospirar.

- Que no vols marxar? – Va dir la Marta, que entrava de nits, a la companya del torn de dia.

- Si, ja vinc. Es que quina tarda, n´estic fins... – Va respondre l´altra infermera.

- Va, explica´m els pacients que queden i fot el camp.

- Hem fet força net. En queden dos que estan pendents d´ingressar a planta.

- Tenen habitació?

- De moment no. Fa pinta que es quedaran tota la nit aquí. En el box tres hi ha la Margot, de quaranta anys, sense cap antecedent important. Ha caigut per les escales del metro, te una fractura amb luxació del turmell. Li hem posat analgèsia, ingressa pendent d´operar segurament demà, està per confirmar. S´ha passat bona part de la tarda

plorant, està trista i vol tenir el telèfon a la ma tota l´estona, diu que ha de rebre una trucada.

- Algun desengany amorós potser. I l´altre?

- Al box del costat, el quatre, hi tenim en Dídac, de quaranta dos anys i sense malalties importants. Un accident de moto, ha xocat amb un cotxe i després amb un contenidor. Te múltiples fractures del costat dret. Aquest també està ensopit i preocupat perquè diu que havia quedat i no ha pogut avisar.

- Carai quin parell, tots dos moixos. El podria posar junts i que s´expliquessin les penes.

- Mira, no és mala idea, així es consolen mútuament. Ets ben boja.

- Si tinc temps faré de Celestina – Va dir rient.

- Va, marxo que demà torno. Que vagi be la nit. Ja m´explicaràs com acaba la parelleta ensopida.