DEESSES. PART 1.

 

El taxi aturà la carrera davant del número 144 del carrer del Doctor Carulla, en ple barri de Sant Gervasi. La calor inusual de mitjans de setembre marejà per uns instants la Bernadette. Agafà la maleta de rodes que el pakistanès havia tret de la part del darrera, li donà les gràcies acompanyades d´un bon grapat d´euros i es girà en direcció la tanca de ferro. Es quedà uns instants embadalida contemplant el palauet transformat feia ja anys en residencia d´estudiants, a la vegada que l´abella groga i negre s´aturava uns metres més endavant per recollir un nou viatger. Decidí tocar el timbre que estava a la seva dreta, just sota les dues càmeres de seguretat que enfocaven directament l´entrada i un lleuger brunzit la convidà a empènyer la pesada porta instantàniament.

L´edifici estava envoltat per un jardí perfectament cuidat. El jardiner s´entretenia podant uns arbusts que es barrejaven capritxosament amb els rosers plantats davant una preciosa font de marbre amb la forma d´un peix llençant un raig d´aigua per la boca. Va creuar pel camí de pissarra fins arribar a les escales on l´esperaven dues figures femenines vestides amb el rigor propi d´un enterrament.

- Benvinguda a la Residència d´estudiants Atenea. Soc la directora, Elvira Castellbell i ella – assenyalant la dona de la seva esquerra – és la meva secretària, Carme Dalmases.

- Encantada -  Digué la secretaria amb un somriure que a totes llums es veia forçat.

- Molt de gust – Respongué la noia.

- Be doncs. Passem a dins Bernadette. Amb aquesta calor, sembla com si l´estiu no estigués disposat a marxar.- Afirmà la directora fent un gest amb la ma en direcció el gran portal de fusta massissa.

L´entrada principal, amb el terra de rajoles blanques i negres lluents, tenia forma quadrada. El conserge, assegut darrera un llarg mostrador que ocupava gairebé la paret dreta sencera, treballava immutable davant la pantalla de l´ordinador – És en Gabriel, l´ordenança -  Comentà la directora. A l´esquerra, el rètol “Àrea de Direcció” que resava damunt la única porta, indicava els seus despatxos. L’estàtua de la Deessa de la Saviesa, situada just al centre de la sala, deixava clar, només de posar-hi un peu, quin era el propòsit d´aquella institució. Tant a residents com visitants. L´accés a l´interior de l´edifici es feia per dues portes de seguretat amb barres corredores que giraven amb el detector d’empremtes digitals.

- Carai! Quanta seguretat – Exclamà la noia en veure-ho.

- Hem tingut algun ensurt en el passat. Nois que es colaven a la zona d´habitacions. Com comprendràs, en una residència femenina això no es pot permetre. Acompanya´ns al despatx, farem l´entrevista i després et deixaré amb la Carme que t´explicarà les normes del centre i t´acompanyarà a la teva habitació.

- D´acord – Digué la Bernadette al temps que passava sota l´ull d´un nova càmera de vigilància.

A la noia li semblà que feia un viatge en el temps només d´accedir a la cambra. Tant els mobles com la decoració eren d´estil modernista, a joc amb el tipus de palauet convertit en llar d´estudiants. Un gran escriptori copsava tota l´atenció de qui hi accedia per primer cop. A les parets, diversos retrats de dones, que ella relacionà com antigues directores, aportaven una estranya sensació de sentir-se vigilat a qualsevol que els contemplés. Les gruixudes cortines vermelles estaven recollides, deixant passar la llum natural del jardí que donava a l´entrada del recinte, dotant l´ambient d´un cert aire que a la noia li recordà una fotografia antiga.

- Bernadette Vincent – Va començar a dir la directora obrint una carpeta marró de cartró – Vint-i-un anys. Natural de Paris. Filla de Benedict Vincent i Rosa Casamitjana, per això parlés tant be el català – Aixecant els ulls del full per un instant – Va estudiar a l´institut La Ville i fins aquest any passat, al centre Sciences Po Paris. Ciències polítiques? Interessant. – Va fer una pausa – Ha cursat tercer on no ha aprovat cap assignatura. Uns resultats que res tenen a veure amb la resta d´expedient acadèmic on la mitjana era excel·lent. Els seus pares van decidir que necessitava un canvi d´aires i fugir d´un entorn poc recomanable. Quin va ser el motiu d´aquest any perdut?

- Tenia una parella que li agradava molt sortir de nit.

- Es drogava? Tu també?

- Si – Digué la noia baixant el cap. Incapaç de mantenir la mirada a aquella sergent que la interrogava.

- Doncs aquí res de drogues – Digué la secretària – Aquí es ve a estudiar i a complir amb les tasques que se t´encomanin.

- Ho se i així ho faré.

- Molt be. M´agrada deixar les coses clares d´inici. Qualsevol mostra d´insubordinació implicarà l´expulsió immediata. Entesos?

- Si senyora directora.

- Perfecte. Ara la secretària t´explicarà les normes i els horaris de camí a l´habitació. La única que ens quedava lliure quan el teu pare ens va trucar.

- Vine amb mi. Li direm en Gabriel que gravi la teva empremta digital al sistema de seguretat.

La Bernadette sortí del despatx amb la imatge de la Senyoreta Rottenmeier donant-li voltes pel cap. La directora complia el perfil a la perfecció i l´ajudanta no es quedava curta. <<Però jo no soc la Heidi, ni visc amb l´avi a les muntanyes de Suïssa>> Va pensar.

 

L´Habitació 212 era al final del passadís de la segona planta. Una petita cel·la més pròpia d´un monestir de monges que no de la residencia d´estudiants més cara de Barcelona. L´auster mobiliari es reduïa a un llit individual amb la seva tauleta, l´escriptori amb prestatges i un armari encastat. Es reconfortà en veure que almenys disposava de lavabo amb plat de dutxa. – Avui s´ha fet tard. Demà t´afegiràs al grup i començaràs les rutines. Desfés l´equipatge i prepara les coses de la universitat – Va dir la dona abans de sortir per la porta del dormitori. S´estirà damunt del cobrellit. Acostumada a un entorn ben diferent, s´imaginà als peus del Montblanc a punt per iniciar l´ascens a un cim que representava el fi de curs. I per arribar-hi, quedava una eternitat. Va obrir les cortines. Per la única finestra que hi havia, veia les cases, totes senyorials, que ocupaven la resta de carrer fins arribar a l´encreuament on s´aixecava un edifici d´apartaments. D´un d´ells en sortí un flaix que durà mig segon.

En el menjador, asseguda en una de les vint-i- quatre cadires disposades al voltant d´una gran taula allargada, va sopar sola. Un caldo de lletres, peix al forn amb verdures i una poma. Li va ser impossible establir un primer contacte amb cap de les seves noves companyes. No hi eren. Cansada i avorrida, tornà a l´habitació. L´endemà l´esperava un dia intens. Preparà la documentació de la universitat, la bossa amb l´estoig, les llibretes i al costat la roba que es posaria. S´abrigà sota els llençols i es quedà adormida pensant en el seu xicot. Era el que més trobava a faltar de París.

 

 

 

El taxi s´aturà davant el número 84 del Carrer de Pau Alcover. Feia tard. La reunió a l´ajuntament per debatre sobre la reforma del front de mar s´havia allargat pel soroll d´un grup de veïns contraris a les obres, que protestaven. Li havia enviat un missatge a la seva dona per explicar-li i avisar-la que arribaria tard per que anava a sopar amb l´alcalde. Creuà la vorera amb pas decidit i tocà el timbre saludant a la càmera amb el seu millor somriure. Obririen en no res. Coneixia les costums del local. El guarda de seguretat, un armari de dos metres i fosc com la nit, obrí la porta mostrant unes dents blanques com l´ivori, fent un gest amb la ma convidant-lo a passar.  Misschief, la Madame del local, el rebé amb una copa de cava, recolzada en una gran estàtua de marbre de la deessa Afrodita.

- Senyor Mitjavila, què són aquestes hores?

- Disculpi però no he pogut venir abans.

- De ben segur que ha estat pels maldecaps de la feina.  Passi i relaxi´s. Vol que avisi l´Ainhoa?

- Si em fa el favor.

- Meravellós! – Exclamà la dona teatralment, abans de desaparèixer darrera les cortines.

Les llums vermelles perdien intensitat a mesura que avançaven per aquell passadís d´habitacions tancades. El silenci regnant contrastava amb els sorolls i gemecs que es repetien, cada nit, darrera les parets insonoritzades, on els homes més rics i poderosos gaudien dels plaers que els oferien les esclaves del sexe. A cada cambra, es deixaven anar les tensions i l´estrès, es relaxaven, s´obrien a les muses expertes en l´art de la seducció i la manipulació. Clients importants amb secrets importants que desvetllaven al mateix ritme que es treien la roba, àvids per tocar els cossos nus pels que havien pagat una quantitat de diners exageradament alta. Les mil i una nits quedaven enregistrades per càmeres i micròfons perfectament camuflats. Informació de primera ma que permetia mantenir el negoci fora de les urpes de la policia des de feia més de quaranta anys. Eren intocables. Cap agent s´atrevia a ficar-hi el nas en aquell assumpte. Cap excepte l´inspector Ferragut. Ell havia pres una decisió uns dies més tard d´aparèixer el cos d´una jove prostituta surant al riu Llobregat. La desconeguda es presentava cada nit al seu llit, suplicant justícia.

 

 

 

El dia li havia passat volant. Estava acostumada a matinar però no a fer una sessió de ioga i meditació tant d´hora al patí del darrera i sense prendre una tassa de cafè abans per despertar-se. Durant l´esmorzar havia aconseguit intercanviar algunes frases amb les noies assegudes més a prop. La Sofia i la Carlota estudiaven Arquitectura, l´Amandine Biologia i la Isis volia ser programadora informàtica. Totes voltaven la mateixa edat que la Bernadette, era el seu primer dia de classe, la conversa durà poca estona, totes tenien pressa. Ella també. 

No les tornà a veure fins l´hora de dinar. Van xerrar sobre la nova experiència del primer dia a la universitat. Converses banals on cap d´elles explicava res de la seva vida. << Tot just comença, suposo que amb el pas dels dies i la convivència, s´aniran deixant anar >> Va pensar la noia. A la tarda l´horari era lliure per estudiar, anar al gimnàs o a la piscina coberta que estaven dins el perímetre de la institució. Tot estava pensat per que les joves no haguessin de sortir, com un càmping d´estiu. A les set totes passaven pel guarda-roba i escollien el conjunt. Era el moment del servei d´auto-rentat: Dutxar-se, pentinar-se, maquillar-se, empolainar-se i vestir-se per la nit.