EL SECRET DE LA BADIA DE ROSES

 

El soroll del telèfon l´arrencà sobtadament del somni on passejava agafat de la ma amb la seva difunta dona contemplant la posta de sol. La imatge s´esvaí a l´instant que aquella màquina havia decidit despertar després d´anys hivernant. Les ulleres sempre li queien quan la ment volava pel país de les meravelles, recordant el seu gran amor. Sort de la Paulina que les hi havia posat un cordill per subjectar-les al seu coll.

En aixecar-se, l´artrosi feu grunyir totes les vèrtebres d´una esquena desgastada pels anys i la humitat. Noranta anys, per molt ben portats que fos, eren molts i la maquinària demanava tranquil·litat. Però ho havia de fer. El so no provenia del Samsung que tenia damunt la tauleta. Era l´altre aparell, el que sempre estava en silenci. Ajudat pel bastó s´apropà fins al moble aparador del menjador. Envoltat de fotografies antigues, el dispositiu ressonava dins una coberta de vidre que trontollava i que el protegia de la pols des de feia seixanta anys. El vell enginy negre era un missatger i ell l´únic receptor. Coneixedor que no duria bones noves, va despenjar.

- Coronel Azcona a l´escolta.

- Soc el Tinent Casademont, de la base militar. S´ha despertat – Digué tot esperant una resposta que s´allargava.

- D´acord – Respongué serenament el Coronel – Avisi que arribarem en una hora. Ordre de confinament, que ningú surti ni entri i talli les comunicacions amb l´exterior.

- Paulina! Prepara´m l´uniforme, hem de marxat.

- I on hem d´anar amb tanta pressa si es pot saber? – Va preguntar una veu d´accent marcat que provenia de la cuina.

- A la feina – Respongué amb el mòbil a la ma. Havia de trucar el seu antic company i únic amic que li quedava.

- Bona tarda, ja s´ha llevat la bella dorment? - Una veu ronca més enllà de les ones, contestà al tercer toc.

- Deixa´t de collonades Sebastià. El telèfon negre ha sonat. Et vull a casa ara mateix.

- A l´ordre. – Respongué el sergent. El to desenfadat va desaparèixer a l´instant.

L´antic Mercedes estava aparcat davant la porta. No havien passat ni quinze minuts. El conductor, un home que rondava els vuitanta, baixet i calb, era el Sergent Miranda. Havia estat la ma dreta del Coronel durant tots el anys al capdavant de la base militar. Amb el temps es convertí en el seu home de confiança. Ell també estava al corrent del secret i cada segon comptava.

La Paulina tenia cinquanta-tres anys i feia tres dècades que havia deixat el seu estimat Perú per buscar-se un futur millor creuant l´Atlàntic. Només arribar, començà a treballar interna a la casa on vivia el matrimoni. Des que ella va morir, es va fer càrrec d´aquell vell. Li agradava cuidar-lo i després de tants anys el coneixia a la perfecció. No obstant, asseguda al seient del darrera d´aquell vehicle sortit d´un museu d´història, es sentia descol·locada. En qüestió de minuts, aquella tarda rutinària s´havia capgirat i ara iniciaven un viatge amb un destí desconegut. Els rostres seriosos de preocupació dels dos vells no feien més que magnificar el silenci que ocupava cada racó de l´automòbil. Els mirava incrèdula, sense dir res, “Què coi està passant?” es preguntava.

El soldat de la barrera els mirà sorprès. L´ordre del superior havia estat clara però no esperava que els convidats fossin dos avis i una sud-americana en una tartana dels vuitanta. - Saludar i aixecar la tanca - sense preguntes. Un cop hagués passat pel control, no podia accedir-hi ningú més - Te permís per disparar si és necessari -

A l´entrada de l´edifici principal, sota les dues cúpules que controlaven el trànsit aeri d´Europa i el Mediterrani, els esperava un home jove, de barba perfilada i cabell tallat al ras. Els nervis el traïen, recordava un espantaocells mogut per la tramuntana que sempre bufava al cim del Cap de Creus. L´acte protocol·lari va ser curt, d´immediat accediren a les instal·lacions i es deixaren engolir per la foscor. El temps jugava en contra.

- Informe de situació – demanà el Coronel.

- Aquesta matinada el radar-2 ha detectat tres fortes detonacions a les coordenades on s´està construint el parc eòlic marí, davant la badia de Roses. En un primer moment tot indicava que havia estat un accident, però l´altra senyal...

- El que es veu a la pantalla?

- Correcte. El que sigui que hi ha sota l´aigua, emet una quantitat d´energia que no havíem vist mai i cada hora que passa augmenta la seva grandària.

La dona es mirava la pantalla, intentant entendre el que significava el batec de llum que recorria a la perfecció la línia corba del litoral del Golf. Des d´allà mateix i fins a tocar el poble de L´Escala, el groc florescent amb cadència intermitent ocupava tot el diàmetre de la badia. A ella li recordava una immensa taca d´oli damunt les estovalles de flors de la cuina.

- En tenen coneixement de què es tracta? – Preguntà el jove comandament.

- Malauradament si. I no són bones noticies. Sergent, hem de baixar a la cova.

- Quina cova? – Preguntà la Paulina aixecant una cella.

- La que hi ha sota l´estació. M´hauràs de fer un cop de ma amb els esglaons. El salnitre i la humitat de l´aigua de mar els deuen haver rovellat, igual que els meus genolls. Miranda, recorda el codi?

- Sovint m´oblido del que acabo de menjar, però mai del codi. AE01N92 – El teclejà i el petit llum es posa verd. El soroll sec els avisà que era correcte i s´havia obert. L´escassa il·luminació mostrava la vella escala que descendia fins la negror de la roca.

- Què és això? On som? – Preguntà la Paulina ajudant el vell a baixar.

- La part desconeguda i la verdadera raó de construir l´estació de radar.

- No em digui que amaga un tresor?

- Ni del lluny, Paulina. Això que veus aquí – Digué assenyalant la gran obertura que tenien al davant i que era visible des de la passarel·la on havien arribat – És una antiga base militar secreta de submarins que creua l´interior de la muntanya amb una sortida submergida al mar, just on es troba el fals far de Cala Nans.

- I què hi pinta tot això justament a Roses?

- Ara ho sabràs – Va respondre assenyalant amb la ma la única porta situada al final del corredor – Agafa´m de bracet que el terra rellisca.

La fortor a humitat els donà la benvinguda en obrir. La sala s’il·luminà automàticament i els antics dispositius es posaren en funcionament. Al fons, una pantalla de mides més petites i l´ordinador de l´època prehistòrica s’encengueren, mostrant de nou el mapa i el cercle de llum. Una taula, quatre cadires i un armari amb portes d´acordió eren tot el mobiliari. Els plànols enganxats a les parets conformaven la minsa decoració de l´estança. Tot estava cobert per un llençol de pols, símbol inequívoc de dècades sense que cap humà hi accedís.

- Aquí cal una repassada a fons – Va dir la Paulina passant el dit per damunt la taula.

- Medina, comprovi que tot funcioni correctament. Tinent, faci lloc a la taula i tu, Paulina, obre l´armari i agafa el volum de color blau.

- A l´ordre Coronel! – Va exclamar tots, com si ho haguessin assajat.

- Crec que m´haurien d´explicar amb més detall què està passant i que és tot això. No oblidin que soc el Comandament de la base.

- Ara ho sabrà tot. Paulina el llibre.

- Ja va. Amb tanta pols no es distingeix ni el color de les cobertes.

- Instruments i connexions revisats i en perfecte estat.

- Molt be. enviï el senyal als nostres amics.

El Sergent obrí un petit dispositiu a la dreta del teclat i pressionà el botó – Fet -.

- Els posaré al dia. Tenim una estona fins que arribin els nostres convidats – Digué el Coronel obrint el llibre i mostrant un mapa molt antic.

En Joseph i la Elizabeth contemplaven la dantesca escena. Les columnes de fum pintaven el cel d´un gris que entristia a qui ho observava de lluny. Des de casa, al capdamunt de la urbanització del Puig Rom, disposaven d´una vista panoràmica de tota la badia i per tant, del desastre que s´havia produït en caure les tres estructures. Tota la vida vivint a les alçades, mai havien vist una catàstrofe similar, però allò ho canviava tot.

L´avís els arribà a la vegada. El tatuatge que duien al canell provocà una vibració. Es quedaren abraçats uns instants, acomiadant-se d´aquell bell racó de la Costa Brava. En breu es transformarien i tot allò quedaria en l´oblit.

- Aquest mapa – va dir el Coronel iniciant el seu relat – es va trobar durant les primeres excavacions de la Ciutadella, ara fa vuitanta anys. Com poden observar és molt antic i en ell es descriu una línia del litoral rocós de penya-segats que uneix el Cap de Creus amb la serra del Montgrí. Una orografia que res te a veure amb la que coneixem. La forma semicircular del Golf de Roses no existia. El descobriment, a la part més antiga de la fortalesa, de petits fragments d´un material desconegut que poc temps després també s´identificà a la ciutat romana d´Empúries, va posar en alerta l´exèrcit que, en aquell moment, creà una comissió nacional d´experts amb historiadors i científics per esbrinar la procedència d´aquelles troballes. L´anàlisi cronològic va determinar que la ubicació de les diferents fortificacions que envoltaven la badia: El Castell de Verdera al nord i el del Montgrí al sud, aportaven una visió complerta de tota la seva curvatura. D´altres fortificacions de menor escala, com el Castell de la Trinitat de Roses, confirmaven la hipòtesi. S´havien construït per vigilar.

- Per això es construeixen els castells, no? – Digué la Paulina.

- No va ser fins la segona guerra mundial – Continuà el Coronel – Amb el desenvolupament dels ultrasons que es descobrí el que s´amagava. Amb l´ajuda d´un submarí es va revelar el misteri. Sota les aigües hi havia una estructura ovalada de grans dimensions.

- Un OVNI? – Preguntà la dona, amb els ulls ben oberts, sense obtenir resposta.

- L´objecte no emetia cap tipus de senyal. Com si fos la carcassa d´un animal monstruós que hagués vingut a morir a la costa. L´exèrcit decidí enterrar l´aparell sota milions de tones de sorra fins el punt que fos indetectable per tots els radars Civils. Tant sols era visible al ulls de les nostres màquines. La missió era clara, custodiar el secret, i per fer-ho es construí l´estació de Vigilància Aèria al Coll del Pení. Durant les tasques d´edificació es descobrí una gran cova accessible des de el mar. Calia controlar aquella nau submergida i la millor eina era dotar la zona de la presència constant de submarins. La resta era excavar-hi l´accés per terra sense aixecar sospites i la construcció dels dos aparells de radar va servir per camuflar el verdader objectiu.

- I ara què ha passat? – Preguntà el Tinent Casademont.

- Per algun motiu la nau s´ha activat. No sabem si de forma autònoma o...

- O què? – Preguntà aixecant el to la Paulina, a punt de perdre els estreps.

- O han estat ells – Respongué el Coronel assenyalant les dues figures que en aquell moment creuaven la porta del refugi.

- Collons! Quin dia que porto. Un ensurt rere un altre.

- Els presento en Joseph i la Elizabeth. O millor dir, l´Aurus i la Yilzo, del planeta UR-8.

- Quant de temps Coronel – Digué la figura més alta.

- Massa poc pel que veig. Ens podeu dir perquè s´ha activat la vostra nau?

- Creiem que el compte enrere s´ha iniciat abans del que havíem previst quan vam arribar, ara fa cinc mil anys. Els càlculs anunciaven la destrucció del vostre planeta l´any 2222, però per algun motiu s´ha avançat. L´activació de la nau és l´avís que la nostra missió a la Terra ha finalitzat.

- O sigui que porteu cinc mil anys entre nosaltres?

- Per nosaltres és com cinquanta anys dels vostres.

- Així foteu el camp oi? – Preguntà la Paulina amb un punt de sarcasme.

- Si no accedim a la nau, actuarà segons els algoritmes de combat preestablerts. Els molins són només el principi. En qualsevol moment pot canviar d´objectiu i arrasar l´Empordà, i continuarà fins destruir-ho tot. Hem d´accedir al pont de comandament abans no sigui massa tard i emprendre el camí de tornada al nostre planeta.

- Sergent Miranda, obri la caixa vermella i entregui´ls les polseres.

- Aquesta nit emergirem a la superfície i ens enlairarem.

- Però que us heu begut l´enteniment? Us veurà tothom – La paciència de la Paulina disminuïa a cada minut, envoltada d´aquells personatges sorgits d´una novel·la de ciència ficció.

- Una llum molt potent il·luminarà el cel, emetent unes ones cerebrals que esborraran els records d´aquell instant – Digué la Yilzo tot col·locant-se la polsera que iniciava la transformació. Ja no tenien l´aspecte d´una parella de vellets gaudint de la seva jubilació sota l´escalf del sol i la platja.

- Els desitjo un bon retorn.

- Gràcies per tot Coronel i bona sort amb el planeta.

Els dos éssers van desaparèixer engolits per l´aigua. El Coronel mirà el seu rellotge, eren les nou del vespre, la seva part ja estava, ara tocava esperar a quan la nau iniciés el camí de retorn.

- Faci el favor senyor Azcona, i mengi alguna cosa que avui no ha berenat i no pot estar tantes hores sense dur-se res a la boca, tingui unes galetes. No vull que li baixi el sucre i es comenci a marejar. Per avui ja n´he tingut prou d´ensurts.

- Quina sort que tens noi – Digué el sergent – Jo m´he d´espavilar. Senyoreta Paulina, si algun dia es cansa d´aquest vell pesat, sempre podrà venir a casa meva.

Tots van riure. Unes rialles exagerades, fruit de la tensió acumulada durant una tarda frenètica. Tant sols restava el moment final, la tornada a casa dels extraterrestres i tot hauria acabat. No en quedaria ni el record.

Gairebé a les dues de la matinada la badia es tenyí d´un verd fluorescent ocupant tot el seu perímetre circular. La gegantina nau va fer tremolar el terra a la vegada que el mar, fins aquell moment en calma, s´enfadava pintant onades de vuit metres que carregaven amb ràbia contra la platja. A dalt del Pení el silenci era absolut. Abduïts per la imatge del monstre emergint de les profunditats, mostrant el seu potencial lentament. Bocabadats observaven com el plat s´enlairava – Sort que ho hem pogut aturar. Aquest enginy ho hauria destruït tot – Va pensar el Coronel Azcona.

- Verge santa! – Exclamà la Paulina.

- És extraordinari – Digué el Sergent.

- Ja ho pot ben dir – Li respongué el Tinent.

Enlairada uns metres per damunt del nivell del mar, la nau emeté un flaix de llum blanca tant potent que encegà a tots els espectadors. Era el mecanisme de l´oblit. Un segon més tard no en quedà ni rastre. La terra havia deixat de tremolar i el mar tornava a estar en calma.

La Paulina posà els ulls en blanc i, mentalment, envià un missatge “Aquí la Coronel Zaio, Comandant en Cap de les forces del planeta Sirigon. Els protectors han marxat, podeu iniciar l´atac”.

Les naus, durant milers d´anys adormides sota la serralada dels Andes, sortiren a la superfície a l´ordre de la seva líder. Com havien predit en Joseph i l´Elizabeth, la fi del mon arribava abans del previst.

- Paulina, que fas? Marxem?

- Ja vinc senyor Azcona, ja vinc. Vol que mirem les noticies quan arribem a casa?