DEESSES. PART 2.

 

Caminaven per un passadís mal il·luminat, les bombetes penjaven del sostre cada deu metres, deixant les parets gairebé a les fosques. Hi accedien per una petita porta amagada darrera l´armari de la neteja. Anaven en silenci, com ovelles camí de l´escorxador, no era per menys. Al final d´aquell lúgubre corredor les esperava la Senyoreta Rottenmeier, ara anomenada Misschief.   

Orientant-se com va poder, la Bernadette s´adonà que el passadís en línia recta creuava la part del darrera de la residència fins a connectar amb l´edifici paral·lel del carrer de més amunt. La norma del prostíbul era clara: Un client per nit. Les portes s´obrien a dos quarts de vuit i es tancaven a les onze. L´objectiu, fer que els pagadors gaudissin i extreure´ls el màxim d´informació. La Bernadette simulà que s´entrebancava, caient al terra més fort del que tenia calculat.

- Ho sento, es que no estic acostumada a dur aquests talons.

- Mare meva – Va dir la secretaria – quin desastre. Així no estàs presentable.

- Ves amb en Gabriel que et curi les ferides – Digué la directora – i et quedes a l´habitació.

- Però potser m´han de posar punts al colze.

- No fa falta. Però els hematomes que et sortiran ens faran perdre molts diners.

- Ho sento, ho sento – repetí la noia, avergonyida fent mitja volta amb el cap cot.  

Uns minuts més tard i ja al dormitori, agafà la petita llanterna que duia lligada al clauer. Va descobrir lleument les cortines per emetre tres senyals de curta durada, La resposta no va trigar i l´inspector Ferragut, des de la comoditat de l´apartament, va emetre un flaix. Missatge rebut. La noia s´estirà damunt del llit, adolorida per les ferides que ella mateixa s´havia fet al caure. Eren superficials, no trigarien en curar i en menys d´una setmana la llençarien als lleons.

 

 

 La Julie es quedà en silenci, enfonsada en el sofà del despatx del comissari, quan aquells desconeguts li proposaren la missió encoberta. No cada dia es presentaven dos inspectors de policia amb insígnies de la Interpol i a més, la venien a buscar a ella. La necessitaven. – És el perfil – Havien dit en veure-la. Tenia vint-i-cinc anys però per la seva fisonomia aparentava menys. Duia el cabell llarg lleugerament ataronjat. Dos bonics ulls verds que canviaven de tonalitat depenent de la intensitat de llum. Els nas ben perfilat i uns llavis vermells i carnosos, li aportaven un toc de bellesa combinada amb una marcada sensualitat. El cos, treballat a base de ioga i gimnàs, duia de bòlit a tots els agents masculins de la central. Havia estat la segona de la seva promoció a l´acadèmia i la primera en tir. Li agradava treballar infiltrada tot i el risc. Precisament, l´aparença física, era la seva millor aliada a l´hora de treballar d´incògnit. Ningú sospitava que la nina de porcellana era policia. Aquest era un dels motius pels quals l´havien escollit. L´altre era que ningú la coneixia a Barcelona.    

Van trigar prop de dos mesos a muntar l´operació. El primer pas va ser construir el perfil fals i introduir totes les dades a la xarxa. Des de que va néixer i fins que acabava el darrer curs universitari on havia suspès per culpa de les males companyies. Amb el pla dissenyat, passaren a l´acció. Agafà el vol amb destí Barcelona a les dotze del migdia . El taxi la deixava davant la porta del número 144 del carrer del Doctor Carulla a l´hora prevista. La Interpol tenia llogat un apartament que donava a la residencia i l´habitació que sabien li donarien a la noia. L´inspector Ferragut l´observava amb els prismàtics.

 

 

Havia passat gairebé una setmana des de la caiguda. Les ferides, ja gairebé cicatritzades, no servirien com excusa la nit següent. Envià un missatge en MORSE a través dels flaixos de llum. Estava neguitosa, no comptava haver de ficar-se al llit amb cap client, però tampoc podia simular una altra indisposició. Aquelles dues bruixes acabarien sospitant i sobretot des que li havien parlat d´un client àrab molt interessat en tenir l´exclusiva. Les llums arribaren quan la desesperança l’envaïa i es disposava a córrer la cortina. Cinc flaixos curts. La operació es posaria en marxa l´endemà a la nit.   

La Madame es fregava les mans, estava neguitosa, ho tenien tot reservat i el magnat saudí també hi era. L´acompanyaven al prostíbul, un Duc, el propietari d´una hípica, dos peixos grossos de l´ajuntament i la Generalitat, un coronel de la Guardia Civil, el director d´una empresa de tecnologia, un reconegut cirurgià plàstic, un italià del mon de la nàutica i dos pilots d´avió. La cirereta del pastís la posaven una dotzena de membres de la selecció de rugby de Nova Zelanda que feien una preparació al Centre de Sant Cugat. La secretaria distribuí les noies a les habitacions per quan obrissin les portes del local. D´un en un els homes accediren sota l´atenta mirada del porter, mentre la institutriu els acompanyava a les seves cambres reservades. Quan de nou regnava el silenci en el passadís i la insonorització complia perfectament el seu propòsit, sonaren els dotze rellotges a l´hora.

Per molt que les noies cridessin, ningú les podia sentir. Les deixaren lligades al llit amb la boca tapada amb un mocador. Reduir dotze noies de vint anys no suposà cap entrebanc pels membres de l´equip d´assalt de la Interpol, què sota l´engany de pertànyer a una selecció esportiva, havien entrat dins l´edifici. Amb les pistoles, que duien amagades a les sabates quan entraren i ara subjectaven amb les mans, van sortir al passadís, entrant sigil·losament a totes i cada una de les habitacions, reduint a noies i clients. Era prioritari localitzar l´agent encoberta.

- Quants heu vingut? – Preguntà la Julie quan s´identificà.

- Dos equips tàctics, dotze en total i els que hi ha al carrer esperant.

- Perfecte. Tens una arma?

- No. Vostè ha de passar per detinguda, com les altres noies. A comissaria l´alliberaran.

- D´acord. – Va dir resignada. Sabia que rebatre-ho complicaria la operació i estaria en perill si la veien del costat dels bons – Ho entenc, tot i que, m´agradaria...

- Li clavaré un bon cop de puny de la seva part.

- Gràcies.

L´agent Sullivan, de la intel·ligència britànica, la deixà lligada i sortí al passadís per trobar-se amb la resta de companys. S´encaminà a la porta d´entrada, no hi havia rastre del goril·la ni de les dues encarregades, s´havien esfumat. Obrí i l´inspector Ferragut entrà d´una revolada acompanyat de més agents. – La seva noia és a l´habitació divuit. Ni rastre de les sospitoses – Informà l´anglès.

La Julie els indicà on era amagada la porta d´accés al passadís que duia fins la residencia. No els costà massa trobar on s´amagaven les dues dones i el porter. Amb l´edifici envoltat d´homes vestits de negre i passamuntanyes, no els quedà més remei que amagar-se al despatx. L´home negre oposà resistència amb la seva pistola semiautomàtica fins que els trets de l´inspector li impactaren al pit i l´armari de dos metres va caure al terra abatut. En un intent desesperat per fugir, les dues dones saltaren per la finestra, sense sort i acabaren rendint-se. – Cas resolt – Va pensar l´inspector.

Va ser alliberada aquella mateixa nit. En sortir de la comissaria, un taxi l´esperava per dur-la directament a l´aeroport on agafà el vol de tornada a Paris. L´endemà, ja davant del seu escriptori, s´afanyà a omplir les pàgines de l´informe d´intervenció, sense oblidar cap detall. S´hi va passar el dia, volia acabar i tancar el cas per sempre. El seu xicot l´esperava a casa amb dos bitllets per passar una setmana de vacances a les Illes Canàries.

 

 

El soroll d´un missatge entrant alterà la pau del moment. Volia tornar a sentir l´aigua de l´oceà Atlàntic en contacte amb la seva pell, arrossegant els fins granets de sorra que l´havien anat cobrint durant les dues hores que duia, estesada com una sargantana, a la platja  Era un escrit del seu cap de policia. En llegir-lo, el rostre li canvià completament. S´incorporà, el sol brillant s´havia convertit en un núvol negre amenaçador que cobria tot el cel. Recollí, amb presses, la tovallola i la crema solar, ho llençà de qualsevol manera dins el cistell i es posà el vestit de flors damunt el minúscul bikini. Arrencà a córrer en direcció a l´hotel, fent un nou cop d´ull al text que sortia a la pantalla.

- Bon dia Julie. Em temo que porto males notícies. Han trobat el cos de l´inspector Ferragut surant en aigües del riu Llobregat. Aneu amb compte.

Entrà a l´habitació com un tornado, feta un sac de nervis amb cames. El seu xicot estava assegut a la petita terrassa, mirant a l´horitzó, amb un cafè damunt la taula. – Didier, Didier, hem de marxar – Cridà. El noi no es va moure. En arribar fins on era ell i veure´l, s´ajupí instintivament entre les seves cames. En Didier tenia la mirada fixa més enllà, no parpellejava, no feia res. El forat entre les celles encara regalimava sang i líquid cerebral que lliscava fins caure damunt la blancor del barnús de l´hotel. Un franctirador li havia travessat el cervell.

Els tentacles del número 144 del carrer del Doctor Carulla eren molt allargats.