relatsdetramuntana

  Deixava el BMW descapotat a l´aparcament, entre el Mercedes i l´ Audi Q7 . Aniria a fer un tomb amb el Jeep pels camins que voltaven el petit turó on pasturava el ramat d´ovelles i potser m´aproparia al salt d´aigua platejat. En tornar el guardaria al garatge on dormien els altres tot terrenys. Cada tarda m´entretenia així. Els matins els passava sense pena ni gloria en una gestoria portant la comptabilitat dels clients més importants. Els números i jo gaudíem d´un idil·li que durava des de l´època de l´escola. Contrarestava l´avorriment d´aquella monotonia de despatx, deixant córrer la imaginació a partir de les cinc, quan em tancava a l´habitació més gran de la casa, convertida en una mena de santuari, almenys per mi i on hi passava hores. Hi havia caps de setmana que tant sols en sortia per menjar i dormir, abstret en aquell món en miniatura. La maqueta ocupava tres metres de llarg per dos i mig d´ampla. L´havia construït amb les meves mans ja feia uns anys i poc havia var...

  Tota la feina es resumia en mirar la plaça a diari. M´hi passava hores assegut a la terrassa del bar, prenent un cafè darrera un altre sota les voltes. De tant en tant prenia alguna nota, que deixava escrita a la llibreta que duia i fotografiava la gent passant. Feia poc més d´un any que havia llogat un petit loft a l´antic magatzem de pinso, reconvertit en apartaments que ocupava un dels laterals. Des de el finestral del menjador podia contemplar-la igualment però darrera el vidre es perdia molt de l´essència d´aquell quadrat desigual on concorrien diversos carrers del laberint per vianants en que s´havia convertit el barri vell. No deuria mesurar més de trenta metres de llarg i d´ample, si fa no fa, el mateix. Les voltes, ocupades majoritàriament per taules i cadires dels locals de restauració, tenien més de cent anys. El resultat del pla de rehabilitació del casc antic era més que visible a totes llums. Tant el paviment com les façanes donaven un aire modern però mantenint ...

- Enzo! Fes el favor de baixar del sostre de la botiga! - Un moment pare. De seguida estic amb vostè. No em volia perdre l´espectacle per res del món. La comitiva s´apropava pel pont, uns metres més i serien davant la botiga. Feia poc que havíem arribat a Florència i, després de sentir-ne a parlar a diari, era la primera vegada que els veia. Envoltats de guàrdies i acompanyats pel seu seguici, els Mèdici, engalanats amb vestits d´un luxe que no recordava haver vist mai a la meva Toscana natal, creuaven el Ponte Vecchio enmig de les mostres d´afecte dels ciutadans. No era per menys, deien les veus que es preparaven per la guerra amb els Pisans i que el Comte seria qui els duria a la conquesta, permetent la sortida al mar de les mercaderies florentines. - Enzo! – repetia uns segons després el pare – Es pot saber què carai fas? - Ja vinc! Em disposava a baixar per l´escaleta quan la vaig veure. El sol d´aquell matí d´estiu realçava encara més la seva bellesa. Les trenes d´or en...

  - Recordeu que, avui dijous, podeu fer les vostres dedicatòries aquí, a Radio Vilafant. Sembla que tenim algú a l´altre costat de la línia. Hola, amb qui parlo? - Soc l´Adriana de Roses i voldria dedicar la cançó Still loving you dels Scorpions per en Carles de Figueres. - Molt be Adriana. Ja saps que faràs el cap de setmana? - No encara. Però els divendres tarda, allà les sis, m´agrada seure en un banc del passeig i contemplar la posta de sol. - És un bon pla per començar. Gràcies per la trucada i espero que en Carles ho rebi a través de les ones.   Ho escoltava, atònit, dins el llit. La noia que m´agradava em dedicava una cançó per la ràdio. La subtil llum de la tauleta il·luminava tímidament el cartell d´un escorpí i cinc peluts vestits de cuir que presidia la paret del davant “Wold wide live” . El meu grup preferit. I el seu, segons m´havien informat, ja feia dies, uns amics que teníem en comú. Sonava el tema i dins el meu cervell es creuaven imatges de quan havíem coinc...

  L´Alba tenia trenta anys i en feia cinc que s´havia independitzat dels pares després de passar una època molt difícil. Compartia un petit pis al carrer de la Providència, al barri de Gràcia, amb l´Aleix. Treballava de gerocultora en una residència privada dos carrers més avall i s´hi passava el dia. La feina d´ell era de nit, no coincidien mai i ja els anava be. No eren parella, tant sols compartien espai on viure. Els horaris no era la única cosa que els diferenciava. Ella era una jove simpàtica i extravertida, molt estimada pels avis i pels seus companys del centre. Li agradava conèixer altres vells que venien de visita, alguns li agafaven confiança i li explicaven la seva vida. Tenia molta paciència. Estava encantada amb la feina i mai posava mala cara ni s´enfadava. La recent avaluació que feren els seus caps va ser molt satisfactòria, fins el punt de oferir-li un contracte fix que ella va acceptar mig plorosa per l´emoció. Aquell dia va trucar la Lidia, la seva millor amig...