AIGUA CALENTA, AIGUA FREDA

 

L´Alba tenia trenta anys i en feia cinc que s´havia independitzat dels pares després de passar una època molt difícil. Compartia un petit pis al carrer de la Providència, al barri de Gràcia, amb l´Aleix. Treballava de gerocultora en una residència privada dos carrers més avall i s´hi passava el dia. La feina d´ell era de nit, no coincidien mai i ja els anava be. No eren parella, tant sols compartien espai on viure.

Els horaris no era la única cosa que els diferenciava. Ella era una jove simpàtica i extravertida, molt estimada pels avis i pels seus companys del centre. Li agradava conèixer altres vells que venien de visita, alguns li agafaven confiança i li explicaven la seva vida. Tenia molta paciència. Estava encantada amb la feina i mai posava mala cara ni s´enfadava. La recent avaluació que feren els seus caps va ser molt satisfactòria, fins el punt de oferir-li un contracte fix que ella va acceptar mig plorosa per l´emoció. Aquell dia va trucar la Lidia, la seva millor amiga des que eren petites, i van quedar per fer un dinar la següent setmana per celebrar-ho. L´Alba no podia sortir a les nits, el metge li ho havia prohibit. Va trucar la seva mare que se´n alegrà molt. Després d´uns anys de patiment semblava que per fi sortia el sol.

El pis que havia trobat era d´uns amics dels pares. Res de l´altre mon però ben situat. Dues habitacions, un lavabo petit amb plat de dutxa i una cuina amb barra americana enganxada a la sala d´estar, on el sofà vintage era el protagonista. Un caprici que es va permetre amb el primer sou, n´estava enamorada. No era massa assolellat, però tenia un petit balcó que donava al carrer. Les habitacions comunicaven per una finestra a un pati interior on es colaven les olors de menjar, els crits i de vegades els gemecs, dels veïns dels apartaments superiors. La resta de mobiliari, comprat en una maratoniana sessió a Ikea, va ser regal dels seus progenitors per haver superat el greu problema de salut que li detectaren cinc anys enrere. Aquella època sense llum, submergida en una profunda foscor. Ombres que durant mesos la perseguiren, atemorida pel que podia arribar a succeir. Tot allò havia quedat en el passat. La consulta de la psiquiatra, la medicació amb dosi d´elefant, l´internament. Es sorprengué de la seva pròpia força de voluntat i la fortalesa que va demostrar tenir. Va anar millorant i això li permeté disminuir la quantitat de pastilles. La seva autoestima augmentava cada dia que passava i el somriure es tornà a dibuixar en aquell rostre de llavis suaus i ulls verds que hipnotitzaven. Es va posar a estudiar un grau mig que li obrí les portes al mon laboral. Una feina que no sabia si li agradaria, però s´hi va sentir com peix a l´aigua. Cuidar avis tot el dia se li donava be.

Va seure en un banc de la plaça del costat de casa. Volia una estona per reflexionar i repassar el camí que l´havia dut fins allà. La signatura era la cirereta del pastís. S´enorgullia de tenir uns pares que l´estimaven, unes amigues que li feien costat i la independència que dona disposar de casa pròpia. Potser aviat trobaria un noi que li fes gràcia i s´enamoraria – Seria la hòstia! – va exclamar, provocant que dues mares que passaven per davant seu amb els fills, es giressin mirant-la amb gestos de desaprovació. Ens altres temps els hauria dit quatre de ben fresques però no era el cas. Va aixecar la ma per disculpar-se. Ningú trencaria aquell instant màgic, gaudir del moment.

En arribar a casa, va buidar la bossa de la feina, estava afamada. Es preparà una amanida de formatge amb fruits secs, alvocat i pernil que es va cruspir asseguda al sofà mirant un nou episodi de la seva sèrie preferida, Blacklist. En acabar el capítol, deixà la cuina neta i es preparà pel ritual. L´aigua sortia calenta i rajava amb força, com a ella li agradava. Li eriçava la pell, la relaxava. Va anar girant la maneta fins a sortir freda, la constricció dels vasos sanguinis, com li explicaren a classe, canviava les sensacions que els receptors de la pell enviaven al cervell, el transformaven. En acabar, amb el barnús posat, el cos encara humit i el cabell moll, va entrar a l´habitació.  

L´Aleix es va vestir amb uns texans i una dessuadora negra, es plantà davant del mirall tot fent una ganyota. Es calçà les sabatilles Nike, agafà la bossa de ma i sortí de casa quan ja era fosc. Anotat en un paper, tenia un nom i una adreça, un nou objectiu. Va caminar més de dues hores entre la foscor dels carrers de Barcelona fins arribar al carrer de Sant Eusebi, en ple barri de Sant Gervasi. Era el número catorze, una casa vella a tocar d´una empresa de trasters. Hi vivia una dona gran, sola. L´havia vist alguna vegada, tota enjoiada i ben pentinada. La víctima perfecta. Havia estudiat l´entorn durant unes quantes nits i l´accés era fàcil. Tant sols saltar una petita tanca i colar-se a l´interior per l finestreta del lavabo. Era un lloc poc concorregut de nit i amb poca llum. Entrar i sortir.

Obrí la llanterna i pujà per les escales sense fer soroll. La vella dormia plàcidament al seu llit. Va fer una ullada abans d´anar per feina. En el tocador, destacava un joier mal tancat d´on sobresortien polseres i anells antics que segur tenien algun valor. La resta de mobles també eren d´altres temps. Habitual en cases velles on hi viu gent gran, Per això les escollia, sense sistemes de seguretat i de fàcil accés. Ell era el caçador i les preses, d´edat avançada, eren incapaces de defensar-se quan les despertava i els hi mostrava el ganivet just abans de la primera punyalada. Després en venien més. Tantes com fessin falta per apaivagar la set i la necessitat. Amb la d´avui ja eren més de cinquanta els iaios que s´havien dessagnat davant seu. Els contemplava, observant com empal·lidien a la mateixa velocitat que el bassal de sang s´anava fent gran i dibuixava un rierol entre les rajoles del terra. Un espectacle repetitiu que analitzava amb atenció. Una seqüència on la vida deixava pas a la mort. Els cossos arrugats i secs, s´apagaven lentament fins que no quedava un alè de vida.

S´enduia algunes joies de record i sortia per on havia entrat. L´anonimat era la seva millor carta. Acabada la feina, tornava a casa a descansar.

Va rentar el ganivet a l´aigüera i va llençar la dessuadora i els texans, tacats de sang, al cubell de la roba bruta. Es ficà sota l´aigua freda de la dutxa, com a ell li agradava. Li eriçava la pell, el relaxava. Va anar girant la maneta fins a sortir calenta, la dilatació dels vasos sanguinis, com li explicaren a classe, canviava les sensacions que els receptors de la pell enviaven al cervell, el transformaven.

En acabar, amb el barnús posat, el cos encara humit i el cabell moll, va entrar a l´habitació, es prengué la medicació i es ficà dins el llit. Havia de dormir una estona, tornava a ser l´Alba i en breu estaria a la residència, cuidant els avis i cercant una nova víctima entre les visites.