L´HOME DE L´ANUNCI DE TABAC

 

- Recordeu que, avui dijous, podeu fer les vostres dedicatòries aquí, a Radio Vilafant. Sembla que tenim algú a l´altre costat de la línia. Hola, amb qui parlo?

- Soc l´Adriana de Roses i voldria dedicar la cançó Still loving you dels Scorpions per en Carles de Figueres.

- Molt be Adriana. Ja saps que faràs el cap de setmana?

- No encara. Però els divendres tarda, allà les sis, m´agrada seure en un banc del passeig i contemplar la posta de sol.

- És un bon pla per començar. Gràcies per la trucada i espero que en Carles ho rebi a través de les ones.

 

Ho escoltava, atònit, dins el llit. La noia que m´agradava em dedicava una cançó per la ràdio. La subtil llum de la tauleta il·luminava tímidament el cartell d´un escorpí i cinc peluts vestits de cuir que presidia la paret del davant “Wold wide live”. El meu grup preferit. I el seu, segons m´havien informat, ja feia dies, uns amics que teníem en comú. Sonava el tema i dins el meu cervell es creuaven imatges de quan havíem coincidit; Els pubs d´Empuriabrava, l´Hort d´en Minguets, la discoteca Picasso o les barraques. Ens veiem de lluny a tots els llocs però mai parlàvem. Mirades i silencis que deien molt. Desitjos que s´esvaïen com la boira quan calia fer el pas. Vergonyós com era, dins la closca on tant a be em sentia. Amb la comoditat de no arriscar-me per res. Ella havia mogut peça i ara em tocava a mi decidir la següent jugada. Fer escac. El missatge era clar “demà a la tarda quedem al passeig de Roses”. La son em va vèncer enmig d´un debat intern que agitava, i de quina manera, la coctelera d´emocions que fins aquell moment sabia com controlar: No fent res. Tancant-me al refugi antiaeri en que convertia la meva habitació. Per moltes bombes que caiguessin, ho aguantava tot, immòbil. O això em pensava.

L´endemà, sucava la magdalena a la llet, ordenant les idees que em voltaven pel cap. Era metòdic en tot. Un cop presa la decisió, calia organitzar el passos a seguir. L´excusa pels pares, la roba que em posaria, la moto del meu amic i calcular el temps que necessitaria per fer el trajecte amb tranquil·litat. Vaig posar fil a l´agulla i a les quatre de la tarda ja estava pujat a la vespino d´en David.

La imatge del tot terreny que apareixia a la tele anunciant una marca de cigarrets, em ve al meu pensament tot just començar el viatge, “Aun pueden vivirse cosas intensas, exclusivas, como el sabor de Camel. El sabor de la aventura” i la música d´Enio Morricone de fons. Mai he conduit per fora de Figueres i el meu amic m´ha donat quatre instruccions bàsiques per circular, jo no tinc carnet. Tot i anar per carreteres secundaries segur que trobaré trànsit i m´he de conèixer algunes normes – Recorda posar gasolina almenys per tornar – em recalca just abans de sortir i enfilar el camí vell que va per darrera, en direcció Vilanova de la Muga.

Deixo enrere el nou estadi de futbol, avanço envoltat de camps de conreu pintats de color verd i groc. No hi ha més cotxes, accelero i m´envaeix un sentiment de llibertat. Sento l´aire com travessa el meu rostre i em fa volar els cabells llargs. Estic feliç amb la decisió d´anar-la a conèixer quan, de sobte, una fiblada em recorre la ma esquerra, noto la coïssor i veig com es va inflant per moments. Algun insecte m´ha clavat el seu agulló i em cou. Per la mida de la inflamació segur que és d´una abella, no és el primer cop. Tinc un imant per elles. Tot i el dolor, per moments insuportable, continuo el viatge. És el que faria el protagonista de l´anunci si el mossegués un animal verinós.

Just abans de Vilanova em trobo la passera que m´ha dit en David – L´aigua corre per sota –. El soroll del cabdal m´avisa que no serà així. El riu baixa carregat i amb força passant per damunt. Miro el tram de ciment que el creua, són poc més de deu metres, si accelero i passo ràpid, no em mullaré. Però la moto no és un Land Rover que escup l´aigua a banda i banda mentre el conductor fuma tabac ros amb la finestra baixada. Entro per un marge ben sec i surto pel de davant xop de peus i cames. Compto eixugar-me amb l´aire mentre m´incorporo a la carretera de quitrà, plena de solcs que fan trontollar el manillar i que va fins a Castelló d´Empúries. Per sort, encara no són les cinc. De temps vaig be. Les furgonetes de repartiment m´avancen a gran velocitat, em costa mantenir l´equilibri en aquell anar i venir de ràfegues de vent, fins que la botzina d´un camió de begudes m´espanta, m’atabala i perdo el control. Caic damunt uns esbarzers que em reben amb les punxes obertes. El malparit ni s´atura. Trigo un segons a reaccionar, estès damunt aquell llit de faquir. M´incorporo amb el cos ple d´esgarrinxades i la roba foradada per tot arreu. Veig l´home de l´armilla i les botes de muntanya, baixant del seu 4x4 encenent un cigarret – Va noi, que això no és res. No volies aventures? -. Aixeco la moto, per sort no li ha passat res i s´engega. Puc continuar.

Amb la ma com una botifarra, el cos ple de rascades i la roba trinxada, arribo a Castelló. Poc més de vuit kilòmetres em separen de l´Adriana. Hi penso tot recordant la seva veu a través de les ones. La il·lusió és més forta que el desànim. Veure-la, coneixent-nos per fi. Ja queda poc. M´afegeixo a la circulació de la comarcal, hi ha molts cotxes però l´asfalt és ample i sense sotracs, no deuen quedar més de deu minuts, a l´horitzó es distingeixen els primers hotels de la vila, les muralles de la Ciutadella marcaran l´entrada del passeig arran de mar i allà ens trobarem. Giro el canell per donar gas però la motocicleta no accelera, al contrari, va perdent força fins aturar-se del tot davant la discoteca blanca i negra on els caps de setmana van els “pijos”. Miro l´agulla de la gasolina, no queda ni gota – Cagun en David! -. El Casio dibuixa dos quarts de sis amb els seus números quadrats. Toca empènyer i resar per trobar una gasolinera aviat o no arribaré. Assegut al sostre del seu cotxe de rodes amples i garrafes de gasoil, l´explorador es toca el barret de cowboy sacsejant el cap a banda i banda – Aficionat -.

Un grapat de metres més endavant, el cartell blau i vermell amb la imatge d´una mànega apareix com un miracle al meu davant. L´home que hi treballa em repassa sencer – Quina fila que fas noi –. No estic d´humor. Em presentaré fet un nyap a la primera cita amb la noia que m´agrada. Fugirà, cames ajudeu-me, això si encara hi és. Em venen ganes de tornar a casa i ficar-me dins la closca, a llepar-me les ferides. Això no és per mi.

Arribo al passeig quan passen quaranta minuts de l´hora. La gent m´observa, alguns s´aparten amb cara de fàstic i d´altres riuen. Asseguts només veig iaios i famílies amb nens. Ella no hi és. M´assec en una cadira davant del mar, decebut amb mi mateix, trist i cansat, amb ganes de desaparèixer. Davant meu passa una parella agafats de la ma menjant un gelat. Sento enyorança de l´oportunitat que acabo de perdre, les il·lusions cauen per un penya-segat i s´estavellen colpejant-se amb fúria contra les pedres. Tot és desfà, ni els meravellosos colors ataronjats de la posta de sol poden alegrar un cor oprimit per la pena. Em sento sol enmig de la multitud.

- Fas tard. Nen, on vas amb aquesta pinta? – Em diu una ombra plantada davant meu. Aixeco el cap. La reconec, és la seva amiga.

- No ho vulguis saber. Quan vegis a l´Adriana li diràs que ho sento? si us plau.

- És allà, a la punta de l´espigó. Li pots dir tu mateix.

Corro sortejant els pescadors aficionats ajaguts entretenint-se mirant el final d´un fil invisible, esperant que algun peix distret mossegui l´ham. Ella m´espera on les roques abracen les ones del mar, vora el petit far vermell i blanc. L´aventurer tira la canya a l´aigua amb el Camel fumejant, enganxat a uns llavis que somriuen sota el bigoti i la barba mostrant part d´una dentadura groguenca. Em cluca l´ullet – Recorda que encara ens queda la tornada -.

 

La miro. Ens mirem – Els rajos de sol, ja amagant-se a l´oest, realcen els colors del seu cabell i fan brillar els seus ulls. Un somriure es dibuixa en els nostres llavis. He arribat, ens hem trobat.

- Hola

...