EL PELUIX. PART 2.
Amb el caminar erràtic torna a la plaça com cada dia. S´ajup com pot per recollir una burilla del terra. La cama és com un tronc impossible de doblegar. Sent el ferros soldats a la seva tíbia. Els claus de la gàbia que va fixar l´extremitat per fora durant mesos, havien deixat forats a la pell i marques a l´ànima, profundes i més doloroses, a estones insuportables, conduint-lo a idees suïcides que arrelaven al seu interior. La fred geladora d´aquell gener li va quedar dins, congelant tots els records del dia que ho va perdre tot. Convertint la seva existència en una successió d´imatges borroses en blanc i negre. Els colors van desaparèixer i qui ell havia estat, també. Seu a la plaça i observa; els nens, els pares, els adolescents, l´home que passeja el gos, les noies, hi són tots. No fallen, ell tampoc. Fa un glop llarg de l´ampolla gairebé buida. Avui necessita el doble de dosi, ha decidit enllestir la feina. L´esperarà on ja ho té estudiat i tancarà la p...