TRES CATALANES

 

L´estiu pujava la persiana mandrós. A les portes del solstici, el capritxós cel de l´Empordà alternava l´escalfor del sol amb nuvolades que descarregaven amb força la pluja que havien negat tot l´hivern. En pocs dies, les fogueres i els petards donarien el tret de sortida a la invasió de forasters assedegats de platja. El poble estava acostumat a engolir milers de visitants, uniformats amb banyadors, xancletes i tovallola, durant tres frenètics mesos dels que depenia bona part de l´economia dels vilatans.

La Calella engalanada ja fa setmanes que ha despertat del son profund. I nosaltres també. Ja no duem els abrics que ens aïllen del fred els mesos més crus. Les tres som damunt la sorra després de la teràpia de xoc. El tractament estètic, d´exfoliació, massatge i maquillatge, ens ha permès recuperat l´esplendor per exhibir la nostra bellesa just a tocar de les voltes del passeig. El temps no passa en va, i arribades a certa edat, necessitem més atenció que en la nostra joventut per poder lluir a les fotografies on els estiuejants captaran l´essència del racó més bonic de la Costa Brava tot prement un botó.

El dia més especial per totes tres és la Cantada d´Havaneres. Cada any ens acomoden al davant, vora mar. Sentir el vaivé de les onades humitejant-nos, fa reviure la vella carcassa. Antics protagonistes de melodies que perduren en el temps mercès a la memòria dels ancians, pescadors tots. Un homenatge merescut a una feina sovint desagraïda. Quantes anècdotes viscudes damunt d´aquell llençol blau inabastable. Hores i hores feinejant per omplir les xarxes. Quantes càrregues damunt les espatlles en tornar a port. Coneixedores de racons amagats a l´ull humà, de corbes perfectes dibuixades amb minúscules pedres i les tonades d´aigua amb sal, que s´enllacen amb penya-segats i boscos en aquells temps encara salvatges. Ara diuen que és impossible trobar-hi un lloc, el camí de ronda i l´excés de navegants, permet arribar a cada centímetre de paradís. Ja no queda res per descobrir i perdre´s en el temps.

Cada matí, just a l´alba, l´Antoni saluda mentre amb la ma ens acarona i recorda que no n´hi ha cap de més bella que nosaltres. Passa davant nostre, camí de les roques, d´on sempre en torna amb el sarró ple de crancs. Du l´ofici a la sang i malgrat la jubilació, l´artrosi i els gairebé noranta que va celebrar fa una setmana, mai no falta a la seva cita. Com ell, ara ja no sortim a mar, queda pels joves. Les noves generacions, amb cossos esvelts carregats de força i energia, dominen el paisatge costaner. Des de Les Illes Formigues fins Llafranc, aquell tram els pertany i l´ocupen fins a col·lapsar-lo. En plena temporada alta no queda ni un forat lliure. La immensitat es converteix en una bassa on encabir-hi tothom es converteix en un trencaclosques. L´estel d´uns i altres es creua, dibuixant línies d´escuma blanca que alteren el blau monocromàtic d´un Mediterrani on la calma s´absenta durant el dia, per retornar quan es fa fosc. El contemplem estesades a la sorra, les tres de costat. Oients invisibles de converses banals entre desconeguts que muden la pell a mida que passen els dies. Confidents de secrets nocturns que ningú més coneix, tant sols la lluna i els estels en són testimonis llunyans.

- Recordes el nen de Cal Xato?

- Quin peça. A veure aquest any amb què ens sorprèn.

- Repetirà l´estratègia, l´estiu passat li va funcionar prou be.

- Ja ho pots ben dir. Cada nit estampant el seu nom i el de la seva conquesta del dia a la fusta de les barques, tot jurant-li amor etern. L´endemà sant tornem-hi, una altra mossa i una altra nau.

- En acabar la temporada no hi havia llaüt que no dugués la seva signatura.

 

Les olors que provenen de les terrasses dels restaurants de la plaça, fan girar més d´un passejant que segueix amb la mirada el rastre d´aromes que esgarrifen de plaer els budells. La flairança de la paella amb el seu socarrat, la sèpia a la planxa amb all i julivert, la fideuada o els gambes, ens arriben també a nosaltres i es colen suaument per petits forats fins una panxa que abans s´omplia dels fruits que el mar oferia. La parella de pel-rojos, asseguts a la terrassa de El Didal són a punt de cruspir-se una orada a la sal, el meu plat preferit. Em deleixo amb l´essència de la cuina de mar, de peix fresc que el dia abans nedava lliure a pocs kilòmetres d´on ara es troba. L´imagino desfent-se a la boca de la noia, duent-la fins arribar a l´orgasme digestiu. 

L´encant de les minúscules platges del poble, obliga a treure profit de cada mil·límetre quadrat d´espai. Això fa que les sargantanes entaforin la tovallola a la minúscula franja que queda entre nosaltres. Al principi la incomoditat de compartir espai vital amb algú a qui no coneixíem ens causava neguit. El temps fa costum i ho acceptàrem, quin remei, tot i els insofribles cridaners, adults i menuts, que de vegades planten tota mena de trastos imaginables per passar-hi el dia. Sovint el cubell, el rasclet o el flotador acaben damunt nostre. Aquests jorns a nosaltres se´ns fan eterns.

- Ni ha un fart. Tots ben amuntegats. Amb La Covid-19 estàvem millor.

- Sempre et queixes! Quan és estiu perquè hi ha massa gent i trobes a faltar la tranquil·litat de l´hivern, i llavors és a l´inrevés, enyores el bullici.

- Be que somicaves aquell any que no es veia una ànima.

- El bullici tampoc però amb una miqueta de moviment en faria prou, i no aquesta concurrència. 

- Mai plou a gust de tothom.

- ja ho pots ben dir.

Després de tota la vida al poble, dedicades exclusivament a feinejar dia i nit, sense descans, hi hagués mar en calma o llevantada, avui dia gaudim d´una jubilació merescuda i reconeguda. Encara que, la nostàlgia de surar, gaudint del silenci, entre les aigües turqueses de la piscina de la Russa, just sota la silueta de Cap Roig, evoquen dins meu un munt de records que desitjaria reviure i les ganes de llençar-me a l´aigua em remouen sensacions internes que creia oblidades dins un calaix sota clau.   

Les tres som part important en la memòria dels estrangers de tornada als seus orígens, escampant la imatge de Calella de Palafrugell arreu del món. El paradís verge, amb les seves cales salvatges, el passadís de les voltes que simulen el marc d´un paisatge pintat de tots colors, la plaça de Port Bo, la torreta de vigilància i nosaltres.

La Joma llueix un blanc que enlluerna sota els intensos rajos de sol, destacant la suau línia vermella que l´envolta. És la única de les tres que conserva el pal d´una vela que fa temps que no mostra. La Moroanella és la més ampla, també irradia claror amb la seva combinació en blanc i blau. I jo, la Narciso, una barca catalana de tons vius, que destaquen al bell mig de les altres dues. De color blaugrana, potser en homenatge a un equip que anys ençà feia les delícies dels amants al futbol i que ara es troba en hores baixes. Les tres ocupem l´espai on la plaça de Port Bo i la sorra de la platja s´agafen de la ma.

Fermades amb una cadena rovellada pel salnitre, a tocar de l´aigua però sense remullar-nos, no tenim ni cames ni braços per estirar i aconseguir arribar-hi. Les esquerdes a la fusta reflecteixen el pas d´una vida dura, com les cicatrius a la pell dels vells pescadors que ens governaven. Amb paciència, esperem el moment de convertir-nos en pols de serradura que, de ben segur, l´estimada Tramuntana escamparà a l´atzar sobre un mar al que, sigui estiu o hivern, desitgem tornar.