LES DONES D´AIGUA

Els petits eren bessons. Tenien vuit anys. Dues fures entremaliades que no paraven ni uns instant des que s´aixecaven al matí i fins ben entrada la nit. La gran era una adolescent de catorze anys que es passava el dia enfadada. L´havien obligat a passat tot l´estiu lluny de les seves amigues i estava enganxada al mòbil ,tancada a la seva habitació del primer pis del mas dels avis. Avui els tres germans es llevaven tard. La partida de parxís de la nit anterior, aprofitant la frescor sota el porxo, s´havia allargat fins que el petit va guanyar. Deurien ser quarts de dotze quan tots es ficaren a dormir i avui no s´havien llevat fins que l´àvia els anà a despertar.

Estiuejaven a casa els avis, a Maçanet de Cabrenys. Els seus pares regentaven una gelateria al passeig de Roses on durant els mesos de calor feien més hores que un rellotge. La costa bullia de gent i els gelats sempre eren benvinguts, així que bona part del que entrava a casa venia del que guanyaven durant aquella època de l´any. Calia aprofitar la temporada per guanyar uns bons diners, encara que el preu a pagar fos no poder veure els nens gairebé durant dos mesos. Tant sols hi anaven de tant en tant, a sopar. I els petits ben contents que fos així. Ells s´ho passaven molt be al poble. Al matí anaven a l´hort a regar amb l´avi i a donar de menjar a les gallines i a la tarda a la piscina del poble o a la plaça a jugar amb la resta de mainada. Després de sopar jugaven a jocs de taula i reien amb l´avi que sempre recitava alguna dita que els feia riure. L´àvia els hi explicava històries del poble, de quan eren joves i de molt abans. Els bessons l´escoltaven bocabadats i es ficaven al llit emocionats. La gran hi participava de tant en tant, quan perdia la cobertura de telèfon. Els contes de la baba ja els coneixia de quan ella tenia l`edat dels seus germans. Desitjava tornar al mon modern, anar a la platja amb la seva colla i conèixer nois estrangers amb qui riure i passar-ho be. Ella era gran per ser allà, volia fer coses de noia. Cada cop que revisava el seu instagram, un sentiment de tristor l’envaïa, mentre veia les fotografies i vídeos que pujaven les amigues – Quina merda – pensava mentre es mirava la masia dels avis, en aquell poble perdut de l´Albera, avorrit i silenciós.

– Què et passa nena? - Va preguntar l´àvia – Et veig trista.

– Res àvia, res. Només que... - No va acabar la frase. No sabia com explicar a aquella dona tant gran, que avui hi havia un concert del seu grup preferit a Castelló i que no hi podia anar.

– Be, si m´ho vols explicar, estaré a la cuina acabant de fer la truita de patates. Has vist quins ous han recollit els teus germans aquest matí? Són ben grans!

– Si, ja els veig – Va respondre sense aixecar el cap de la pantalla del mòbil.

La millor estona del dia era el sopar. Sota les estrelles, amb el jersei posat perquè la temperatura baixava força tot i ser estiu. Asseguts al voltant de la taula de fusta i només amb la llum dels fanals del portal, menjaven el pa amb tomàquet amb fuet, pernil i la truita.

– La mama no la fa tant bona – Va deixar anar el petit.

– Per que la vostra baba coneix molts secrets, i ella no – Respongué aclucant l´ullet.

– A si? Quins? - Va preguntar la petitona, que era molt xafardera.

– I tant! Les gallines del vostre avi són màgiques – Respongué la iaia.

– Oooooh – Va exclamar mirant-se l´home de cabell blanc i arrugues per tota la cara.

– Si la padrina ho diu, llavors és veritat – Sentencià el vell.

– Explica´ns un altre secret baba!

– Quan ja no quedi meló al plat. En comptes de jugar a cartes, encendrem unes espelmes i us explicaré el conte del Gorg de les Dones.

– Oooooh – Va repetir els dos marrecs, mentre l´adolescent dissimulava fent veure que no li interessava. Tot i no recordar-la fil per randa, el nom de la llegenda si que el coneixia.

Fa molts anys, en aquest bosc, hi vivien tota mena d´éssers. Alguns eren bons i d´altres tenien més males puces. La gent de Maçanet sobrevivia amb el que la natura li donava i sovint veien com dracs, llops, ossos i tota mena de bèsties els deixaven sense res. Poca cosa hi podien fer. Només les fades, amb la seva màgia, mantenien la pau i l´equilibri natural. Permetien que humans i feres s´alimentessin i visquessin sense barallar-se. Vivien en un gorg, molt a prop d´aquí i diu la llegenda que quan un humà de bon cor, tenia un desig net i pur, elles el feien realitat.

– Hi podem anar? Jo tinc un desig - Digué el petitó.

– A si? I quin és aquest desig?

– Vull ser un superheroi i ajudar la gent.

– Ja, Ja, Ja. És un desig molt noble. Demà ens hi podem atansar i els ho demanes tu mateix.

– De veritat? Encara són vives?

– Són màgiques, es clar que si. El que passa es que ara al gorg hi va molta gent. Viuen amagades i no les veuràs, però segur que t´escoltaran.

– Que be! Demà ho faré.

– I ara cap a dormir vailets, que s´ha fet tard. Veieu on està la lluna? Això vol dir que gairebé es mitjanit.

– Baba, em pica la cama – Va dir la petitona rascant-se.

– No pateixis, segur que li has agradat a un mosquit. La teva àvia te remeis per tot – Respongué l´avi amb un somriure.

– Només cal saber una miqueta de plantes – Va dir ella traient-se mèrit.

 

Abans de l´alba, va obrir la porta de casa sense fer soroll, per no despertar els avis i els bessons. Coneixia el gorg. La mare l´havia dut quan era petita i filla única. Recordava vagament la història que l´àvia havia tornat a explicar la nit abans. Tenia curiositat, però no volia que els altres s’assabentessin. Tornaria abans que l´avi, el més matiner, obrís els ulls.

El riu era a poc més de vint minuts caminant per un caminet forestal. Hi havia una zona per fer-hi pícnic, amb taules i bancs de fusta. Un petit salt d´aigua entremig de les roques i una bassa prou gran per poder-hi fer un bany. El corrent seguia avall fins perdre´s més enllà del pont de pedra. El silenci, tant sols trencat per la remor de l´aigua, convidava a relaxar-se. Era tot fosc, la lluna i la llum la llanterna del telèfon il·luminaven suaument aquell racó. Es va apropar a l´aigua on va veure el seu rostre reflectit abans no es diluís per les ones que dibuixaven els seus peus remullant-se. Estava freda, glaçada. Com la seva mirada quan, d´entre els matolls, al marge del davant del riu, va aparèixer un cabirol que se la quedà mirant, mentre una òliba i un corb aterraven entre udols a les branques del costat. Es va girar a esquerra i dreta. Dos esquirols i una guineu la observaven encuriosits. L´analitzaven. No li treien l´ull del damunt. Però no tenia por, al contrari, una escalfor interna la cobria, com si de sobte es traslladés davant la llar de foc del menjador, arraulida sota la manta i amb una tassa de xocolata calenta a la ma.

– Benvinguda. Apaga aquesta llum, ja no la necessites – Va dir amb to suau el cabirol, a la vegada que centenars de cuques de llum il·luminaven de colors el gorg.

– Qui sou? – Va preguntar mentre apagava la llanterna.

- Ja saps la resposta. Les dones d´aigua.

- No és cert! Això és una llegenda.

- Que t´ha explicat la teva àvia, oi?

- Si.

- Llavors que fas parlant amb un cérvol?

- Tot plegat no és res més que un somni.

- Sents l´aigua com corre pels teus peus?

- Si, està gelada. Coneixeu la baba?

- A tothom que viu al voltant. Àurea.

- Com saps el meu nom?

- Vine. Entra dins el gorg i ho entendràs.

 

Sense saber exactament per que, els hi va fer cas i es va anar ficant dins l´aigua fins que li arribà al coll. Tant sols sobresortia el seu cap. Ja no estava freda i ella surava. Els animals van desaparèixer submergits i quan es va adonar, l´envoltaven sis figures femenines. Eren joves com ella, duien els cabells llargs, recollits amb una tiara de flors.

 

- Com et sents? – Va preguntar la del seu davant que feia tant sols un moment era un bonic cabirol.

- Estic feta un embolic.

- Com et sents? – Tornà a preguntar.

- Tranquil·la, relaxada, en pau. Com si tot em fos molt familiar.

- Per que ets a casa, Àurea.

- A casa? Què vols dir?

- Ets una de nosaltres. Una fada del bosc.

- Jo? Que va!

- La teva àvia ho era.

- Això mateix! La baba és molt vella i vosaltres joves.

- Va triar un altre camí. Com es diu ella?

- Àurea, igual que jo. Quin altre camí va escollir?

- Capbussat, no et passarà res. T´ho explicarem.

 

Es va despertar al seu dormitori. Encara vestida amb la mateixa roba. Va mirar l´hora, dos quarts de deu. El soroll de veus provenia de la cuina, els avis xerraven. Els bessons encara dormien. D´un salt s´aixecà del llit i baixant les escales corrents va obrir la porta on s´escoltava la dolça veu de la padrina. Des de que havia tornat del Gorg de les Dones que desitjava fer una cosa. En entrar, tant de sobte, els avis la miraren espantats i sorpresos.

- Què et passa nena? – Preguntà la dona.

L´Àurea no va dir res. Caminà fins abraçar fort a aquella dona que anys enrere havia renunciat a ser una fada immortal per l´amor que sentia cap a l´home que les mirava amb el seu cabell blanc i arrugues per tota la cara.