LA CIUTAT GRISA

 

La ciutat s´anava tornant més fosca a mida que passaven els mesos. Els colors vius que il·luminaven els seus carrers quan hi vaig arribar, van anar decaient fins a diluir-se en imatges d´un gris cada dia més fosc. O potser era jo que ara ho veia així. Deambulava erràtic, un mort invisible als ulls dels vius. Les gotes de pluja es filtraven pels forats dels parracs augmentant la sensació de fred d´aquella nit de novembre. Lluny quedava l´estiu, amb els turistes deixant anar unes monedes a la vella caixa de purs que reposava sobre el terra del carrer de la Pietat, darrera la Catedral. Va ser una època on encara em podia comprar una barra de pa i embotit en algun supermercat pakistanès del barri vell. Això els dies que no em robava algun altre indigent o em fotien una pallissa grups d´adolescents beguts i drogats, simplement per divertir-se. Ara feia setmanes que la única cosa que entrava per la meva boca eren restes de menjar dels contenidors dels carrerons on restaurants i bars llençaven el que sobrava dels que es podien permetre deixar plats sense acabar, o en el fons de les papereres dels parcs. L´Aurelio i en Juanfran m´ensenyaren quins eren els millors llocs, feia més temps que malvivien pels carrers del barri vell. Quan no anaven massa beguts m´explicaven com la COVID s´havia endut per davant molts dels que malvivien al carrer. Desapareixien a la mateixa velocitat que nous sense llar ocupaven els llocs vacants – Cada dia som més i l´espai és el mateix, per això hi han tants problemes ara – comentava en Pedro, el més veterà de la zona.

Dormia en el portal d´una casa en runes, al Carrer de la Cometa. Ho compartia amb tres més, la Sífilis, el Tort i l´Os. Mai vaig saber com es deien realment, però veient-los quedava clar el per que dels seus sobrenoms. Cadascú amb una història, totes tèrboles, tristes. Passats i presents on l´alcohol i la droga era la solució al sofriment que els turmentava. Futurs que estaven escrits, línies de vida curtes. La mort esperava, pacient, en qualsevol carreró, adoptant formes ben diverses; Una xeringa, una barra de ferro, una navalla, una pneumònia o el mateix SIDA. Tots hi estàvem exposats. Les cartes estaven marcades i la partida, perduda.

La ciutat grisa, de pedres fredes i terra humit, dura i fosca. Amb regust de vi ranci i xeringues perdudes, de mirades buides, perdudes més enllà d´una llamborda. De somnis que s´allunyen a la mateixa velocitat que els malsons ocupen les hores mortes de qui tot ho ha perdut. L´altra Barcelona, la que ningú vol veure però que hi és. La dels que vivim sempre a l´ombra, invisibles als ulls dels que passen atrafegats amunt i avall. Despulles humanes repudiades de color cendra. Mobiliari urbà que amb gust llençarien a l´abocador. Rates amb forma humana, peluts, barbuts i brutejant. Arrossegant els peus llagats dins unes sabates amb la sola rosegada per l´asfalt. Ajaguts en qualsevol tros de carrer, mirant al terra, avergonyits del paper que ens toca representar. Per que hi hagi rics, és necessari que existim els pobres. L´alcohol tot ho calma i la droga et permet fugir de la grisa realitat. Però jo no en soc addicte. Probablement sigui l´únic que de moment es resisteix a aquesta fugida. La temptació hi és present sempre, sovint em pregunto – Fins quan podré aguantar?- No ho se, de moment, cada dia és una victòria en aquella guerra que tots han perdut, el monstre és massa poderós i persuasiu. Les ments es desgasten dia a dia. La cuirassa d´acer és rovella i l´heroïna es cola per un forat que es va fent gran. Víctimes de temps anteriors on quelcom es va torçar. Esperits dèbils que no van tenir una ma on agafar-se. Orgullosos a qui no els calia ajuda. Drames familiars explicats al voltant d´una foguera on les flames sobresurten d´un bidó per escalfar els cors freds. Històries que enfonsarien el mateix Titanic. Relats íntims, profunds. Fills morts en accidents, pares abusadors, pederastes, malalts mentals, discapacitats... Ferides obertes que sagnen fins que ja no queda res i les benes s´omplen de vi barat. Tots ells vivint darrera una cortina, amagats de la societat, en un fràgil equilibri que en qualsevol moment es pot trencar, una simple moneda, un objecte, la cobdícia i la gelosia. Tant és el detonant, el resultat sempre és el mateix. És el que li va passar a en Rudolf, un jove alemany sense llar que van matar per robar-li una gorra que havia trobat al terra. Així de fina és la pell.

M´havien robat i apallissat, sobretot al principi. Una vegada l´ambulància em va dur al Clínic amb una ganivetada al braç, deu punts de sutura. L´abric que duia quan vaig arribar no va durar ni tres dies, igual que les sabatilles. Ara calçava unes sabates que m´anaven petites, duia un pantaló de xandall foradat, igual que el jersei i la caçadora que vaig rescatar d´un contenidor de roba de segona ma, just abans no llancessin la bossa d´escombraries al seu interior. Tot i que em dic Arnau, em deien “cervellet” per que retenia tot el que m´explicaven. La necessitava per recordar-ho tot. Era un altre dels motius que m´ajudaven a resistir i mantenir tancada la porta del mon dels vicis. Sense memòria no em quedava res, l´havia de cuidar i constantment la posava a prova. Els dies pesaven com una llosa, el cansament acumulat tampoc em servia per dormir, sempre en constant alerta. Sort del Tort i l´Os, amb ells em sentia segur i la Sífilis era una puta heroïnòmana que sempre tenia alguna anècdota que ens feia riure.

Els cabells llardosos i la barba enredada i prominent em cobrien cada centímetre del meu rostre. M’emmirallava als aparadors i no em reconeixia, ni rastre del que era abans. Desaparegut darrera aquella màscara de pel i brutícia, la pell grisa i els ossos marcats. Esquelet en processó destil·lant una fortor que atordia a qui es creuava i es tapava el nas mirant-me amb cara de terror, de pena, de fàstic o d´odi. M´estava consumint del tot. Havia arribat el moment de parar.

 

 

Assegut davant el finestral del despatx, observo el tractor del veí enmig del camp. Fa una setmana que vaig tornar a casa. Set dies sota l´aigua de la dutxa, afaitat, amb els cabells i les ungles tallats. Alimentant-me de tot el que durant un any no vaig menjar. Recuperant pes i forces. Clarejant una ment enfosquida per mesos de pensaments negatius. Ordenant els records per vomitar-ho tot sense oblidar res. Engego l´ordinador i obro l´editor de text. Agafo aire profundament, ha arribat el moment que tant ha costat. Els dits es mouen neguitosos pel teclat, fent memòria de la posició de cada lletra, número i signes.

Universitat Autònoma de Barcelona

Facultat de Sociologia Any 2023

Títol Tesi Doctoral: Perfils epidemiològics de les persones sense llar.

Àmbit: Barcelona. Districte de Ciutat Vella.

Període d´estudi: 12/06/2022 fins 11/06/2023

Investigador principal: Arnau Ortiz Garcia.