LA BATALLA DE LA REIAL FONERIA DE SANT SEBASTIÀ

 

La primera llum de l´alba anunciava que faria un gran dia, d´aquells de primavera. El cel seré, de colors ataronjats, cobria el sostre d´un Empordà que la Tramuntana dels darrers dies s´havia encarregat de netejar.

Vaig acabar de preparar la bossa mentre la tassa de cafè, encara fumejant, reposava damunt la taula de la cuina. Les dues ampolles d´aigua, la carmanyola amb els macarrons, el plàtan, els fruits secs, el polar i la farmaciola petita, per si de cas. Solia ser molt previsor i també una mica maldestre. Quan anava d´excursió era fàcil que acabés amb alguna ferida de guerra.

A les nou en punt sortia de casa. Ho tenia ben calculat. Deixaria el cotxe a Pont de Molins, allà m´uniria al camí de La Muga que recorreria en sentit invers i em duria fins la fàbrica d´armes, a l´altra banda del pantà. L´itinerari de l´aplicació preveia fer el trajecte en tres hores i mitja, però el lamentable estat físic del que feia gala, em deia que n´hauria d´afegir, possiblement, una altra. La tornada, per la mateixa ruta però en baixada, seria més lleugera. En total calculava passar-hi tot el dia. Disposar d´un dimarts de lleure m´assegurava gaudir del paisatge en solitari i ho volia aprofitar.

Perfectament uniformat de senderista, deixava el Nissan aparcat a l´entrada del poble i enfilava el caminet que, amb una pujada suau i continuada en duia pel marge del riu. El soroll de l´aigua i el cant dels ocells m´acompanyaven. Una pau només trencada pel motor d´algun dels cotxes que circulaven per la carretera que estava a pocs metres. Creuava Les Escaules i uns quilòmetres més endavant, Boadella. Poc després arribava la primera pujada amb cert desnivell que em portaria, per la carretera asfaltada, fins la presa del pantà. Des de allà, quedava la part més dificultosa per una pista forestal que vorejava la vessant sud, en direcció Sant Llorenç de la Muga. No trobava ningú, la solitud em permetia gaudir en silenci del concert que la natura m´oferia a cada racó de bosc. El camí de terra resseguia les formes capritxoses que l´aigua havia anat deixant durant milers d´any. Observava com la línia de l´aigua havia anat baixant. La sequera havia fer emergir edificis que durant anys havien estat submergits, i qui sap si també fauna aquàtica i éssers mitològics amagats en l´imaginari de la gent que hi vivia i que havien transformat en llegendes i contes per grans i menuts.

La darrera part del camí forestal era un ascens molt pronunciat. M´aturava per fer un glop d´aigua i distreure el cansament de la meva ment, tot recordant el que havia llegit sobre la fàbrica. Era un costum. Buscava informació del lloc on volia anar; El Monestir de Ripoll, La Mare de Deu del Món, El castell de Sant Ferran, Colliure, Sant Miquel del Fai...Planificava les excursions per treure´n el màxim profit. Les cames començaven a notar l´esforç del pendent i els quilòmetres fets. Acostumat a arribar als llocs amb el cotxe, aquella aventura afegia una dificultat extra i el cos ho notava – Sort que queda por per arribar al punt més alt – em deia per animar-me.

Mitja hora més tard trobava el corriol que, fent baixada, em duria a tocar del Pont d´en Riembau , i ja a peu pla i seguint el llit del riu, fins la Foneria. L´atall era més estret del que pensava. Envoltat d´alzines i roures que mostraven les seves arrels creuant-se entre els meu peus. Els arbusts i les botges, deixaven entreveure vagament la llum del dia i li conferien a tot aquell camí un ambient claustrofòbic. De sobte vaig notar que m´havia enganxat el pantaló amb unes espines, perdia l´equilibri i sense temps a reaccionar, posava el turmell malament, regirant-se d´una manera poc anatòmica. El meu pes va cedir fins acabar caient i rodolant uns quants metres avall – Collons quin mal! – Vaig cridar, deixar anar un xisclet de dolor. En prou feines em podia posar dret. Assegut a una roca veia com la inflamació es fa més evident. No em podia quedar en aquell sotabosc. Havia de continuar fins trobar el camí que venia de Sant Llorenç. Em vaig embolicar el turmell per seguir baixant, per sort quedava poc. El corriol moria en un prat de flors blanques i grogues que brillaven sota un sol que, allà si, ja escalfava de valent. En endavant, ni una ombra. El pont era a poc menys de deu minut. Quan hi arribava, una vintena de cavalls em donaren la benvinguda pasturant. Era una imatge impressionant veure´ls en llibertat, sense tanques perimetrals, enmig de la natura. N´hi havia de tots colors. El camí era de bon fer tot i la coixesa, amb el peu en calent el dolor es feia suportable. Ja veuríem quan m´aturés. El pas del riu no mesurava més de dos metres d´amplada, serpentejant i decidint per ell mateix per on passar. La marxa era lenta però l´objectiu a tocar, quedaven un parell de revolts i el fantasmal esquelet de la fàbrica d´armes es mostrà davant meu. Havia arribat.

 

 

M´assec a una roca a descansar, exhaust, prefereixo menjar i reposar una estona abans de passejar per les runes dels edificis, tot just són quarts de dues, em queda la tarda per fer de turista i enfilar el camí de tornada. El turmell no du bones notícies, sento els batecs del cor com ressonen dins la pilota de tenis que s´hi ha format. Devoro la carmanyola de pasta i el plàtan, em bec el que queda de la primera ampolla d´aigua i em recolzo sobre la paret de l´ermita de Sant Sebastià. El cansament em venç, faré una becaina per recuperar energies.

 

 

La tremolor del terra em desperta, obro els ulls i intento posar-me dret però el dolor del peu m´ho impedeix – merda! s´està fent fosc -. El rellotge diu que són les set del vespre. He dormit cinc hores i en aquest estat en necessitaré almenys quatre per tornar. El terra es continua movent i ara s´hi afegeix una remor de gent cridant, bones notícies, em podran ajudar. Estiro el coll per damunt de la roca, el soroll és cada vegada més intens. Hi ha molta gent a la fàbrica i molt moviment.

- Ja venen! Prepareu-vos! Tothom al seu lloc! – Crida un home amb armadura i casc enfilat a la torre.

- I la cavalleria?

- Ja arriba! Els sents?

Jo si que els escolto. En pocs segons un núvol de pols envolta un exèrcit a cavall que s´apropa al galop pel camí que feia poc recorria a peu coix.

- Allà dalt! Estan baixant! – Torna a cridar el vigia, assenyalant al nord.

Giro el cap en la direcció que marca el seu dit. Una serp de foc es mou pel turó. La imatge, infernal, enmig de la foscor, de desenes de torxes enceses il·luminant la muntanya al seu pas, projectant les ombres de qui les porten, sobre el bosc, donant vida a centenars d´arbres mil·lenaris, testimonis silenciosos de la lluita que aviat començarà.

- Els francesos! Els francesos!

El soroll de la pluja de trets que prové del cim, dona pas als gemecs dels soldats caient al terra desplomats. Disparen dotzenes de projectils sobre la Foneria – Foc! – Quatre canons orientats a la serp de foc llancen els seus projectils a la vegada. El soroll ressona enmig d´aquell vespre. No hi entenc res. La velocitat dels esdeveniments no em deixa reaccionar. Les bales impacten la muntanya i els crits i els laments, d´uns i altres, desmunten la tranquil·litat d´un lloc que fa uns moment era desèrtic. Figures que rodolen muntanya avall, torxes que perden la filera però no s´aturen, segueixen descendint fins arribar al pla.

Tot plegat és un somni. M´he adormit i el meu subconscient juga amb la informació que te recollida de les batalles entre espanyols i francesos, la localització estratègica del lloc i la meva imaginació infinita. Tot és dins el meu cap. Em despertaré, el malson haurà desaparegut i el paisatge tornarà a ser el que era, runes, solitàries, abandonades en el temps, presoneres d´un passat que ara ocupa els meus somnis. Obriré els ulls i no quedaran soldats, ni crits, ni cossos desmembrats. Estaré sol, amb el peu adolorit, en aquell racó de món on el rellotge es va aturar fa segles.

Una nova descarrega de foc em retorna a la batalla. Al somni. La cavalleria creua al galop entremig dels edificis, directes als entorxats que es preparen per la lluita cos a cos. Sona una nova ràfega que prové del cim. Els fusells gavatxos han tornat a disparar, aquesta vegada amb foc de canons, donant de ple a cinc o sis genets. No em dona temps de comptar-los, una part de l´ermita esclata. La metralla surt volant, dispersa. Grans rocs cauen damunt dels soldats que buscaven cobertura en el seu avanç. Tots morts. Els crits s´enllacen amb el foc d´artilleria, el xiulet de les bales i el soroll del metall. La cavalleria lluita amb la infanteria francesa. Una coreografia perfectament assajada, un ball de sang, de crits i repicar d´espases.

Amagat darrera la roca, contemplo com una nova onada de trets, fa caure els soldats que formaven una cadena per dur aigua en cubells, des de el riu fins l´edifici que estava en flames – Afanyeu-vos! El foc es a tocar del polvo...- No va arribar a dir res més. Una nova explosió, més intensa, fa saltar pels aires la torre de vigilància. Els trossos de runa cauen per tot arreu i un em passa fregant el cap, fent que sagni – Collons! -. Per instint, m´amago sota la roca. Ara si que no hi entenc res. Un somni no fa sagnar i no provoca dolor. Jo sento les dues coses. Em palpo el front. Si, és sang i em fa mal. No és cap somni. El que estic veient és real i jo m´hi trobo al mig. Un soldat cau abatut sobre la roca on m´amago. Es fixa sobre mi. Amb la cara desencaixada i una mirada d´espant, desconcert, sorpresa o confusió. No ho acabo reconèixer.

Els canons de la Foneria i el cavalls, fan la seva feina, obligant les tropes franceses a retirar-se, desapareixent darrera la carena. El soroll de la batalla dona pas al silenci que per uns instants emmudeix la vall i la fantasmal figura de les construccions, o el que queda d´elles. Un minut més tard, els crits dels vencedors ressonen per tot arreu, aixecant les seves armes en senyal de victòria, mirant-se amb cares de felicitat. La campana de l´ermita repica.

Un soroll que reconec a l´instant trenca aquell moment de celebració. Una veu que sobresurt per damunt del bullici.

- Talleu! És bona! – Diu l´home enfilat en aquell tot terreny que apareix pel marge sud del riu, a la vegada que grans focus il·luminen les construccions i els morts reviuen. L´escena de la Batalla de la Reial Foneria de Sant Sebastià ha quedat perfecte.