SUPERSTICIÓS

Penso en ell quan encara soc al llit. No he parat de donar-hi voltes en tota la nit, somiant. Alguns il·lusionants, però d´altres en canvi, apareixien en forma de malsons que cobrien d´una foscor esgarrifosa el meu dormitori i la resta de la meva vida.

Es deu estar posant la bata blanca, amb l´estetoscopi penjat del coll, el cafè encara calent a la ma i la bossa de cuir penjada a l´espatlla. El doctor Guisset és el millor especialista en aparell digestiu de l´hospital i, d´aquí unes hores, tinc la cita més important de la meva vida amb ell. A cara o creu.

Em llevo pensant de quin cantó caurà la moneda. Poso el peu esquerra sobre el terra fred de rajoles, trepitjo la que està trencada -algun dia l´he d´arreglar - penso. Obro l´armari encastat de l´habitació per preparar-me la roba que em posaré. Amb els maldecaps i l´angoixa dels darrers dies m´he oblidat de posar les rentadores, tot és al cubell, tant sols queden uns texans i una camisa de tons groguencs.

Vaig al lavabo amb urgència. Em fico sota l´aigua calenta de la dutxa, les gotes recorren la meva pell nua, els pels se m´ericen i el cos es va despertant lentament. Sembla que les punxades a la panxa han disminuït els darrers dies, o potser és la meva ment que no vol amoïnar-me més del que ja ho estic. M´asseco amb la tovallola que fa olor de lavanda i agafo les tisores i el mirall petit per arreglar-me el bigoti i la barba. Sento les campanes de l’església – merda, les nou, ja vaig tard –. La pressa fa que em talli una mica el llavi i sagno. Deixo anar les tisores que queden obertes sobre la pica del lavabo i quan vaig per agafar la tovallola per aturar l´hemorràgia, el mirall cau a terra i es trenca en mil trossets. No tinc temps per recollir aquella destrossa, encara he d´esmorzar.

Entro a la minúscula cuina de l´apartament. Carrego la cafetera i la poso al foc mentre em preparo dues torrades amb tomata, després tallo una mica de fuet que la mare em va portar de Puigcerdà aquest cap de setmana. El so del cafè m´esglaia i fa que em caigui la sal damunt la segona torrada – Collons, anem be avui – penso tot agafant l´altra llesca, que s´ha salvat, i el fuet. Omplo la tassa amb cafè sol, sense res més, potent i amarg. No ho hauria de fer perquè després hauré de córrer al lavabo, però m´agrada massa com per renunciar-hi ara com ara. Aprofito per revisar el mòbil, hi ha tres missatges, tots són per donar-me ànims per la visita.

Miro per la finestra i veig que plou. No recordo quan fa que no veig caure aigua. Tant, que trigo uns minuts a trobar el paraigües vell del pare. L´obro al rebedor de casa per veure si encara funciona, si. Surto de casa, baixo els trenta tres esgraons que hi ha fins el carrer i obro la porta. Em trobo un borni que se´m queda mirant. O potser  els seus ulls descoordinats observen fixament cap a una altra lloc. Enfilo cap a l´hospital, vaig a peu encara que caiguin unes gotes, trobar aparcament a aquella zona em duria encara més temps.

La perruquera escombra l´entrada del seu negoci, sense adonar-se em dona un cop al peu amb el raspall. Travesso per la Rambla en direcció a la Pujada del Castell. Una dona asseguda en un banc em crida tot aixecant el braç, deixant anar tota mena d´improperis cap a mi. No hi falta una maledicció en ves a saber quin idioma, no ho acabo d´entendre, s´assenyala els ulls i després fixa els dits cap a mi. Accelero el pas, neguitós com estic no m´adono de la presència d´una escala que els treballadors de l´ajuntament han col·locat enmig de la vorera, recolzada a la fleca, i hi passo per sota. Arribo al Parc Bosc. L´hospital és just darrera, i l´edifici de consultes externes és annex. Un gat negre surt esperitat d´entre els matolls, es creua davant meu tant a prop que quasi caic.

Finalment arribo a lloc. Passo la tarja sanitària pel lector que a l´instant imprimeix el tiquet.

Codi JK3B

Dimarts 13 de maig.

Hora 11:45.

2a planta. Consulta 5.

M´assec a la cadira de la sala d´espera desitjant que la pantalla anunci el número que tinc imprès en el minúscul paper que tremola entre els dits de la ma.

- JK3B – Em toca.

 

Mitja hora més tard surto a fora. Ja no plou i uns suaus rajos de sol es colen entremig dels núvols. Assegut en un banc de pedra a la porta de l´antic pavelló poliesportiu intento assimilar tota al informació que el doctor Guisset m´ha anat donant, fil per randa. Sento la gent com passa al meu voltant, ombres desenfocades que parlen entre elles, sons que no escolto, sorolls de fons dins el meu cap, on ressonen les paraules del metge.

- Els dolors abdominals, les diarrees i la sang cada cop que vas al lavabo són provocats per una malaltia inflamatòria del budell que fa petites llagues. No és cap tumor, tot i que més endavant...no se sap mai. Ara per ara, amb un tractament i fent una miqueta de dieta, es pot controlar. Això si, és una patologia crònica i com a tal, no es cura. Hauràs d´aprendre a conviure-hi.

- Així doncs, no és càncer doctor?

- No, Enric. Totes les proves que t´hem fet diuen que és la malaltia de Crohn.

 

Penso en l´angoixa de la nit passada i en com ha anat tot des de que m´he aixecat aquest matí i fins que he entrat per la porta de la consulta. Sort que no soc supersticiós.