LA BOIRA

Apago l´alarma del radio-despertador abans no soni. Sempre em passava el mateix la nit abans d´agafar un avió. Gairebé no dormia. I aquesta vegada amb més raó. El Doctor Jackson, del Central Memorial Hospital de Londres, era un os difícil de rosegar, però la renovació d´una vintena de màquines de diàlisi era una oportunitat que molt poques vegades es presentava i em suposaria un bon incentiu econòmic, si aconseguia que l´eminent nefròleg signés el contracte.

Ho tenia tot apunt; la bossa de ma amb els dossiers, la presentació amb el programa informàtic del simulador, els manuals d´ús dels aparells. Esperava que tot fos bastant entenedor i no treies la metralleta per crivellar-me a preguntes. Tot i que m´ho havia preparat a consciència. Havia de vendre el producte al preu que fos.

Tanco la maleta amb un parell de mudes pels dos dies que estaré a Londres, mentre el xiulet de la cafetera italiana m´avisa que la primera dosi matinal del meu estimulant diari és a punt. Sintonitzo la radio de la cuina com cada matí, m´agrada escoltar les noticies i assabentar-me del que està passant al món.

“ Bon dia. Són les cinc del matí. A aquestes hores continua tallada l´AP7 a la sortida de Figueres Sud, al terme municipal de Borrassà, en sentit Barcelona, a causa d´un accident entre dos camions i cinc cotxes. Segons informa el Servei Català de Trànsit, les primeres investigacions apunten a la intensa boira que hi ha ara mateix, com a probable causa del sinistre...”

- Merda, amb l´autopista tancada no arribaré a l´aeroport a l´hora – penso.

Els primers glops de cafè serveixen perquè el cervell comenci a valorar les diferents opcions que tinc. Ben mirat, només n´hi ha una. Entrar a l´autopista més avall, a Orriols. Això em suposa fer un tram per la comarcal, no m´engresca massa la idea de pujar i baixar aquell turó ple de corbes, i menys de nit. Però no hi ha cap altra alternativa.

Tot just sortir de casa m´adono que la boira no és només a l´autopista. Això encara em farà retardar més i el trajecte que he calculat de vint minuts per la carretereta serà de trenta com a mínim. Els hauré de recuperar després, quan pugui córrer. Pujo al cotxe, giro la clau, obro els fars i faig un parell de respiracions profundes.

- Som-hi, avui serà un gran dia.

Avanço girant a esquerra i a dreta, seguint la línia discontinua pintada damunt la serp que es recargola sinuosament mentre pujo la muntanyeta. No es veu res més, una densa cortina blanca il·luminada per les llums del meu Mercedes esportiu no em permet cap visió del camí.

Agafo el termo i faig un glop de cafè. Busco el paquet de tabac i l´encenedor a la butxaca de la jaqueta mentre intento sintonitzar alguna emissora de radio.

De sobte, el cotxe comença a trontollar fent petits salts. La línia que marcava la carretera ha desaparegut, ara hi ha terra i herbes al mig – On m´he ficat? – Per els finestres no encerto a veure res fins que apareix un cartell, “Ermita dels Sants Màrtirs”.

Aturo el cotxe. Com havia anat a parar a l´ermita? Hi havia estat un parell de cops, tant sols unes runes, quatre parets sense sostre i mig campanar. En algun lloc havia llegit que un incendi se la va cruspir feia cinc segles i ningú la va reconstruir.

Recordo l´esplanada que hi ha just al davant. Puc fer la volta i tornar a la carretera. Avanço uns metres però el soroll de la xapa contra alguna cosa del camí frena el cotxe en sec i fa que em colpegi amb el vidre de la porta.

Surto i faig la volta. El costat dret del davant ben aixafat i la roda rebentada per una maleïda roca. No arribaré a l´aeroport ni en somnis. Agafo el telèfon i no hi ha cobertura. Miro amb desesperació al meu voltant, la foscor de la nit m´envolta. Els fars encesos del cotxe em mostren l´ermita entre l´espessor blanca de la boira, però no em se avenir del que veig. L´edifici està sencer, és impossible, aquí només hi havia runa, quatre pedres, i ara aquella construcció està intacta. Em sembla veure una llum que surt del seu interior per les finestres i les escletxes del portal, escolto uns cants provinents de les entranyes d´allò que és impossible que estigui veient.

- Tranquil Jordi, tot això és una al·lucinació fruit dels nervis del moment. Saps perfectament que no és real – Però, si en realitat hi havia gent, fos qui fos, potser tenien cobertura del mòbil o un cotxe i em podrien dur fins a Girona per agafar el tren.

Tremolós i sense entendre res d´aquell deliri, m´apropO a la capella. Sento el cor bategar a la boca, la respiració accelerada i les gotes de suor com em rellisquen pel front. Els càntics a cada pas més audibles i la llum més forta, penetren dins meu a cops de realitat. Una realitat a la vegada que una paranoia de pensar qui coi hi ha allà dins a aquelles hores. Poc a poc giro la maneta obrint la porta intentant de no fer soroll.

La petita ermita està il·luminada amb centenars d´espelmes de diferents mides. Les més petites al terra, una al costat de l´altra. A les parets, torxes enceses i del sostre pengen grans aranyes amb ciris blancs. Dues fileres de bancs i un altar amb una gran creu. A banda i banda, una vintena de monjos amb els seus hàbits de color marró i cordons a la cintura canten en llatí mentre un altre al costat de la taula cerimonial toca l´orgue. Espero uns segons a moure´m intentant no fer soroll per no destorbar els càntics, s´espantarien si trenco de sobte aquell ritual religiós.

El soroll de la rajola que he trepitjat em delata. La música i els cants s´apaguen, la sala queda en un silenci que em fa presagiar que alguna cosa no rutlla.

- Bona n.. – No encerto a acabar la frase. Emmudeixo en veure com aquelles figures, tots a la vegada, en una coreografia assajada al mil·límetre giren els seus...cranis?

Em quedo immòbil, sense reaccionar davant el que veig, són esquelets i es mouen, cap a mi.

- Heretge! – Crida el que fins fa un moment tocava l´orgue.  

- Heretge! Heretge! – Repeteixen tots aquells sacs d’ossos que venen directament aixecant els seus húmers.

Miro al voltant buscant la porta per sortir corrents. M´adono que duc una túnica llarga i unes babutxes als peus. Em toco el cap, porto algun tipus de barret, és un turbant. He de fugir.

El primer esquelet m´agafa d´un braç. Noto com els ossos dels dits se´m claven a la carn. El segon em subjecta per l´altre extremitat. Quina força que tenen. El tercer es posa al meu davant, dos forats d´una negror infinita m’entravessen la mirada, com buscant per on entrar dins el meu cos. Instintivament i més per por que per valentia, li dono un cop de cap. Al moment aquella estructura feta d´ossamenta es desploma com una castell de cartes. Sacsejo el braços amb totes les meves forces, aconsegueixo deslliurar-me dels dos que cauen enrere, tombant als altres que un a un van caient i repicant amb rajoles tombant les espelmes que ràpidament encenen les seus hàbits. Obro la porta, surto corrents, cridant, amb els braços oberts i mirant enlaire, de caps a la negra nit que m´abraça mentre se m´ennuvola la vista.

M´entrebanco, caic al terra, noto la sang regalimant pel front mentre de reüll veig com les flames devoren l´ermita com si d´una dansa sorgida del mateix infern es tractés. Els ulls se´m tanquen.

M´incorporo d´un salt en sentir una veu al meu costat, noto que respiro molt ràpid, estic suat, tremolant, tinc el cap a punt d´explotar, noto l´amargor que te la sang als llavis.

“ Bon dia. Són les cinc del matí. A aquestes hores continua tallada l´AP7 a la sortida de Figueres Sud, al terme municipal de Borrassà, en sentit Barcelona, a causa d´un accident entre dos camions i cinc cotxes. Segons informa el Servei Català de Trànsit, les primeres investigacions apunten a la intensa boira que hi ha ara mateix, com a probable causa del sinistre...”