EL MEU BARRI

Hi visc des de fa anys, podríem dir de tota la vida, com la majoria de veïns. De tant en tant apareix algun nouvingut que també s´hi queda. Aquí ens coneixem tots, segurament perquè la mitjana d´edat és molt alta. Hi ha alguns vailets, però són pocs. 

No som una comunitat massa gran, és el barri més petit de la ciutat. Quatre carrers amples que dibuixen un rectangle de mides perfectes, alguns passatges que comuniquen les artèries principals entre mig dels edificis i els jardins, una plaça amb fonts i arbres per tot arreu. La majoria vivim en blocs de pisos de formigó una mica desgastats i al fons hi ha les cases de pedra i marbre, ostentoses, de la gent de diners. Allà hi viu en Ceferino, un dels més vells, era capità de l´exèrcit, un home de Bigotis blancs, llargs i prims, amb un rictus seriós, sec, de poques paraules. Sempre du la casaca de medalles que tentinegen mentre passeja del braç amb la seva dona. La senyora Eulàlia és una altra veïna ostentosa, la casa més gran és la seva, amb una parcel·la enjardinada on hi ha tres xiprers que deuen fer més de vuit metres. No acostuma a sortir, ni ella ni els seus tres fills, ja grandets. A ells els agrada llegir tombats a la gespa. 

Els blocs d´apartaments són tots pràcticament iguals, alguns més llargs que d´altres. De cinc pisos d´alçada, senzills, ja tenen els seus anys i no són massa confortables, més aviat freds, però s´hi està be. A cada porta hi ha la placa amb el nom de les persones que s´hi estan, és fàcil recordar on viu cadascú. 

Habito en un dels apartaments més estrets amb la meva dona, tampoc tenim massa pertences. Un tercer pis que dona a la cara sud. Soc el guardià de barri, una mena de policia que manté l´ordre. Algú ho ha de fer tot i ser un lloc tranquil. De tant en tant alguns marrecs s´enduen les flors que pertanyen a algun altre veí, o fotografies antigues que troben i les canvien de portal. Entremaliadures que amb una mirada i un parell de crits resolc, intentant que no se m´escapi el riure per sota el nas. 

Tot i ser un barri petit, hi tenim de tot. El flequer, el mecànic, les mestres, el doctor, un bomber, l´amo del bar, la llibretera, el carnisser, la florista, el fuster, uns quants treballadors de la fàbrica de rajoles, fins i tot un camioner, en Siscu. Gent de tota mena. 

Sembla que tot és vell però està molt ben cuidat. Els carrers són nets, sense brossa. Cada cinc metres hi ha bancs perquè els grans hi puguin seure per descansar una estona mentre fan el passeig. Els arbres, a banda i banda dels carrers principals, s´omplen d´ocells que volen amunt i avall sense parar de piular. Les jardineres tenen flors de tots colors; Clavells, crisantems, margarites, tulipans... 

Em passo la jornada donant voltes, vigilant que tot estigui en ordre. Saludo la modista que va atrafegada en direcció a la casa de la senyora Eulàlia. Els dos fills de la parella jove que va arribar fa un parell de mesos, juguen a la xarranca a la plaça del centre, feliços de no tenir deures. 

A part dels ocells també hi tenim gats de carrer. Potser n´hi ha cinc o sis i de tant en tant tenen cries que s´estan al barri un temps. Quan es fan grans poden saltar el mur o escapar-se pel mig de les reixes de la tanca que ens separen dels altres barris de la ciutat. Els veïns no en sortim mai, és la norma número u. Les parets i les portes no es poden creuar. Vivim en pau amb les altres comunitats, sense molestar. Tant sols hi ha una altra característica que ens diferencia de la resta. Fem vida de nit, quan no hi ha intrusos. Tot plegat per que el meu barri és diferent. És l´altre barri.