relatsdetramuntana

         El full en blanc és fal·laciós. Capaç d´obrir una porta a un univers desconegut o mantenir-la tancada durant dies que es comporten com segles. El color de neu enlluerna la vista, la desenfoca i no deixa veure amb claredat. El to monocromàtic esdevé perversió de qui vol però no pot. Virginal i demoníac alhora, enganyós. El desig embogeix amb l´angoixa del fracàs. El paper buit dibuixa un somriure sarcàstic invisible que multiplica el sabor del desassossec. Bull dins la febrada del suplici, el sofriment del no saber, del no tenir, del no escriure, mutant a un monstre albí que s´escola entre l´imaginari, com un virus mortal, infectant-lo i devorant-lo.       Sense idees ni premisses, la figura rectangular d´ivori lligada en anelles que formen un espiral esdevé orfe. Anhela participar, ser protagonista, que els dits humits la voltegin i les mirades ressegueixin les fines línies que s´hi reflecteixen. Ansiosa de l´admiració del...

        La figura en relleu, a la part esquerra del portal esculpit amb pedra massissa, descol·loca enormement al grup de japonesos equipats amb càmeres i para-sols. Ells s´hi han fixat, la majoria dels visitants no. I pensen que allò no té cap sentit.            L´home de pell fosca observava com les flames reduïen a cendres el que havia estat la seva llar els darrers cinc anys.      Carl Krone, l´amo del circ, havia decidit fugir de les nefastes conseqüències de la guerra que aquell any 1918 assolava el nord d´Europa i sobretot la seva Alemanya natal, traslladant el seu espectacle únic a terres més plàcides. S’instal·laren a Barcelona un 15 de maig, a tocar de la Ronda Sant Pau i dos dies més tard començaven les sessions de tarda on, el gran Tembo esdevenia el reclam que omplia totes les bancades. El cartell d´entrades exhaurides es penjava a cada passi. Però per molt que fugissin, el destí els acabà trobant i ...

        El món és més petit del que pensem. En poques hores et plantes a l´altre punta del planeta, coneixes altres cultures, llocs singulars i t´endús centenars d´experiències que no oblides. Això és viatjar. És el que sempre dic als companys de feina quan el explico a quin lloc he anat, i ells escolten amb una barreja que va de l´enveja a l´admiració. M´agrada esplaiar-me davant seu, no escatimo detalls, tot i que moltes vivències ja les coneixen pel que pujo a les xarxes socials.      Avui, després de tres setmanes, em reincorporo a la oficina, just a tocar dels Jutjats de Girona i molt a prop del meu pis, desitjós de veure els seus rostres quan els narri les meves aventures tailandeses. Soc un rara avis , dels pocs amb el quatre al davant i sense càrregues familiars. Visc sol, no tinc dona, ni parella, ni fills. Tampoc cap animalet de companyia pel que hagi de patir. La meva llibertat és l´absència de lligams estrets, de fer el que vulgui quan...