relatsdetramuntana

       Les puntes dels dits acaronen les espigues que es mouen al vaivé d´una suau brisa matinal. El camp es tenyeix d´un color verdós i groguenc alhora, el cel clar que la tramuntana ha escombrat de núvols, afegeix les tonalitats blavoses que fan contrast amb la terra. La línia de separació marcada per la carena de roca vermellosa, permet captar una imatge de colors vius a ulls de l´home que s´ho mira amb recança. La plana encerclada per turons i aigua salada s´escampa més enllà del que pot albirar. El món ha canviat, sols en aquell racó tot segueix ancorat en el passat. El tacte del blat remou enyorança d´una infantesa marcada per corredisses i trapelleries, algunes inconfessables, que l´ocuparen quan era un marrec tot jugant amb els seus germans a la granja. D´allò ja fa tants anys que la memòria sovint s´emboira i els records naveguen a la deriva en el mar de la remembrança, duts per onades esbraonades que repiquen fins trencar-se damunt la costa rocallosa. ...

     Les mans tremoloses acaronen les peces en blanc i negre. El cor s´accelera com una bandada de cavalls desbocats travessant un prat, mentre les gotes de suor llisquen per l´espinada. Observo el cos negre de corbes perfectes del meu company, esperant que el toqui com només jo en sé. A l´instant que els dits experts es desplacin entre la dentada rítmicament, ell deixarà anar sospirs de plaer que ressonaran entre les parets d´aquell antro.           La nostra història d´amor va néixer una freda tarda de febrer quan l´home de cabells blancs i cos esquifit es presentà al conservatori. Després de parlar animosament amb el meu professor, s´atansaren els dos on jo practicava una peça que es resistia, tot i la meva agilitat innata. Buscava un somiatruites disposat a enfrontar-se, cada nit, a una audiència d´allò més variada i per tant, amb prou capacitat per oferir-los una escapada de dues hores duent-los al port d´un lloc imaginari, allunyat ...

       Su irritante sonido derriba el muro que separa el sueño de la realidad en el preciso instante que la abrazaba. El despertador, puntual y cruel, me arrancaba súbitamente de la playa, del atardecer, del vaivén de las olas del mar, del tacto de su vestido blanco ibicenco, de su sonrisa eterna, del roce de su largo pelo meciéndose con la suave brisa, de Ella. Sin piedad, desaparecía entre la niebla de mi imaginación.      De pie en la cocina, observo con impaciencia la cafetera, esperando escuchar su gorgoteo. Música para mis oídos, brebaje sanador para el alma. Unos minutos de silencio placentero bajo el hechizo de los primeros rayos de un sol que se asoma, con timidez, por la ventana. La calma antes de la tempestad. En breve, las fieras se adueñarán del lugar y mi pequeño oasis desaparecerá, como una ilusión en el desierto.      En la puerta del colegio me despido con un beso de mis hijos, Leyre y Bruno. En un pa...