relatsdetramuntana

  - Tant de bo no em vegin – va pensar mantenint-se immòbil enganxada al vidre. Fugir d´un era fàcil, però de dos, seria complicat i si l´enxampava qualsevol d´ells, la idea de morir a mans d´un o altre no la satisfeia. - Tant de bo no es mogui – Va sospesar en fixar-se on era. Duia la paleta de plàstic a la ma i feia una bona estona que la buscava, després de tota una nit donant voltes a l´habitació, divertint-se amb vols rasants a cau d´orella. Aquell maleït soroll. - Tant de bo hi arribi – Va calcular assaborint-la entre les seves dents abans de caçar-la. Amb els ulls con dues llunes plenes i les orelles enrere, preparat per saltar i clavar-li les urpes. Aquest cop no se li escaparia. Tot va passar en una mil·lèsima de segon. La mosca sortí volant a la vegada que la pala de plàstic de l´humà impactava amb el cap del gat que havia saltat al vidre. El va seguir un miol queixós i sortí esbufegant. - Tant de bo hi hagi una altra oportunitat - van pensar els dos. - Tant d...

  Quan als set anys els Reis Mags li portaren el joc d´electrònica, a l´instant va saber quina seria la seva professió. Tornava cada tarda de l´escola afanyant-se per berenar i fer els deures, així disposava de temps per jugar i fer volar la seva ment, ideant tota mena de dispositius senzills que li permetien crear petits enginys de cables i botons que ell controlava. Tenir el control de tot el començà a obsessionar. Als dotze encenia i apagava el circuit de cotxes teledirigits, muntat al garatge, des de la seva habitació, Als disset, programava els electrodomèstics de casa i havia instal·lat sensors de moviment per obrir i tancar els llums. Els seus pares n´estaven orgullosos. Les manetes del seu fill aconseguien fer la vida més confortable i a la vegada estalviar. Va estudiar un grau d´electrònica que no el va satisfer. Tot i adquirir nous coneixements, la majoria de classes l´avorrien, obligant-lo a satisfer la seva curiositat fora de l´aula. Reparava televisors, ordinadors, ren...

  L´estiu pujava la persiana mandrós. A les portes del solstici, el capritxós cel de l´Empordà alternava l´escalfor del sol amb nuvolades que descarregaven amb força la pluja que havien negat tot l´hivern. En pocs dies, les fogueres i els petards donarien el tret de sortida a la invasió de forasters assedegats de platja. El poble estava acostumat a engolir milers de visitants, uniformats amb banyadors, xancletes i tovallola, durant tres frenètics mesos dels que depenia bona part de l´economia dels vilatans. La Calella engalanada ja fa setmanes que ha despertat del son profund. I nosaltres també. Ja no duem els abrics que ens aïllen del fred els mesos més crus. Les tres som damunt la sorra després de la teràpia de xoc. El tractament estètic, d´exfoliació, massatge i maquillatge, ens ha permès recuperat l´esplendor per exhibir la nostra bellesa just a tocar de les voltes del passeig. El temps no passa en va, i arribades a certa edat, necessitem més atenció que en la nostra joventut...