relatsdetramuntana

Els petits eren bessons. Tenien vuit anys. Dues fures entremaliades que no paraven ni uns instant des que s´aixecaven al matí i fins ben entrada la nit. La gran era una adolescent de catorze anys que es passava el dia enfadada. L´havien obligat a passat tot l´estiu lluny de les seves amigues i estava enganxada al mòbil ,tancada a la seva habitació del primer pis del mas dels avis. Avui els tres germans es llevaven tard. La partida de parxís de la nit anterior, aprofitant la frescor sota el porxo, s´havia allargat fins que el petit va guanyar. Deurien ser quarts de dotze quan tots es ficaren a dormir i avui no s´havien llevat fins que l´àvia els anà a despertar. Estiuejaven a casa els avis, a Maçanet de Cabrenys. Els seus pares regentaven una gelateria al passeig de Roses on durant els mesos de calor feien més hores que un rellotge. La costa bullia de gent i els gelats sempre eren benvinguts, així que bona part del que entrava a casa venia del que guanyaven durant aquella època de l´any...

  La ciutat s´anava tornant més fosca a mida que passaven els mesos. Els colors vius que il·luminaven els seus carrers quan hi vaig arribar, van anar decaient fins a diluir-se en imatges d´un gris cada dia més fosc. O potser era jo que ara ho veia així. Deambulava erràtic, un mort invisible als ulls dels vius. Les gotes de pluja es filtraven pels forats dels parracs augmentant la sensació de fred d´aquella nit de novembre. Lluny quedava l´estiu, amb els turistes deixant anar unes monedes a la vella caixa de purs que reposava sobre el terra del carrer de la Pietat, darrera la Catedral. Va ser una època on encara em podia comprar una barra de pa i embotit en algun supermercat pakistanès del barri vell. Això els dies que no em robava algun altre indigent o em fotien una pallissa grups d´adolescents beguts i drogats, simplement per divertir-se. Ara feia setmanes que la única cosa que entrava per la meva boca eren restes de menjar dels contenidors dels carrerons on restaurants i bars ll...

  La primera llum de l´alba anunciava que faria un gran dia, d´aquells de primavera. El cel seré, de colors ataronjats, cobria el sostre d´un Empordà que la Tramuntana dels darrers dies s´havia encarregat de netejar. Vaig acabar de preparar la bossa mentre la tassa de cafè, encara fumejant, reposava damunt la taula de la cuina. Les dues ampolles d´aigua, la carmanyola amb els macarrons, el plàtan, els fruits secs, el polar i la farmaciola petita, per si de cas. Solia ser molt previsor i també una mica maldestre. Quan anava d´excursió era fàcil que acabés amb alguna ferida de guerra. A les nou en punt sortia de casa. Ho tenia ben calculat. Deixaria el cotxe a Pont de Molins, allà m´uniria al camí de La Muga que recorreria en sentit invers i em duria fins la fàbrica d´armes, a l´altra banda del pantà. L´itinerari de l´aplicació preveia fer el trajecte en tres hores i mitja, però el lamentable estat físic del que feia gala, em deia que n´hauria d´afegir, possiblement, una altra. L...

  Em mirava aquella vella fotografia i escollia. Començava així el ritual. Era en les nits de lluna negra que el cel es convertia en el fons d´un pou com el de casa. On anaven a parar tots. D´un en un, els antics capellans de l´escola s´anaven retrobant després de molts anys. Aquell nen esquifit i ple de pors, de qui tots els religiosos abusaven, condemnat a ser i fer el que ell no volia, obligat a fugir, havia tornat per castigar-los. Era jutge i executor. Estaven sentenciats. Ni el pas dels anys m´havia servit per apaivagar el fosc desig de fer-los desaparèixer. Al contrari. M´havia convertit en un caçador expert. Estudiava la presa fins trobar el moment oportú. Parava la trampa, injectava el fàrmac paralitzant i, encara viu, directe al pou. Sense testimonis, aliat de la negror i en la intimitat que l´antiga granja dels pares m´oferia, aquell instint amagat durant tant de temps, emergia per castigar sense pietat els monstres del meu passat. M´excitava mirar-los als ulls, ja...