relatsdetramuntana

Penso en ell quan encara soc al llit. No he parat de donar-hi voltes en tota la nit, somiant. Alguns il·lusionants, però d´altres en canvi, apareixien en forma de malsons que cobrien d´una foscor esgarrifosa el meu dormitori i la resta de la meva vida. Es deu estar posant la bata blanca, amb l´estetoscopi penjat del coll, el cafè encara calent a la ma i la bossa de cuir penjada a l´espatlla. El doctor Guisset és el millor especialista en aparell digestiu de l´hospital i, d´aquí unes hores, tinc la cita més important de la meva vida amb ell. A cara o creu. Em llevo pensant de quin cantó caurà la moneda. Poso el peu esquerra sobre el terra fred de rajoles, trepitjo la que està trencada -algun dia l´he d´arreglar - penso. Obro l´armari encastat de l´habitació per preparar-me la roba que em posaré. Amb els maldecaps i l´angoixa dels darrers dies m´he oblidat de posar les rentadores, tot és al cubell, tant sols queden uns texans i una camisa de tons groguencs. Vaig al lavabo amb urgèn...

Apago l´alarma del radio-despertador abans no soni. Sempre em passava el mateix la nit abans d´agafar un avió. Gairebé no dormia. I aquesta vegada amb més raó. El Doctor Jackson, del Central Memorial Hospital de Londres, era un os difícil de rosegar, però la renovació d´una vintena de màquines de diàlisi era una oportunitat que molt poques vegades es presentava i em suposaria un bon incentiu econòmic, si aconseguia que l´eminent nefròleg signés el contracte. Ho tenia tot apunt; la bossa de ma amb els dossiers, la presentació amb el programa informàtic del simulador, els manuals d´ús dels aparells. Esperava que tot fos bastant entenedor i no treies la metralleta per crivellar-me a preguntes. Tot i que m´ho havia preparat a consciència. Havia de vendre el producte al preu que fos. Tanco la maleta amb un parell de mudes pels dos dies que estaré a Londres, mentre el xiulet de la cafetera italiana m´avisa que la primera dosi matinal del meu estimulant diari és a punt. Sintonitzo la ra...

Hi visc des de fa anys, podríem dir de tota la vida, com la majoria de veïns. De tant en tant apareix algun nouvingut que també s´hi queda. Aquí ens coneixem tots, segurament perquè la mitjana d´edat és molt alta. Hi ha alguns vailets, però són pocs.  No som una comunitat massa gran, és el barri més petit de la ciutat. Quatre carrers amples que dibuixen un rectangle de mides perfectes, alguns passatges que comuniquen les artèries principals entre mig dels edificis i els jardins, una plaça amb fonts i arbres per tot arreu. La majoria vivim en blocs de pisos de formigó una mica desgastats i al fons hi ha les cases de pedra i marbre, ostentoses, de la gent de diners. Allà hi viu en Ceferino, un dels més vells, era capità de l´exèrcit, un home de Bigotis blancs, llargs i prims, amb un rictus seriós, sec, de poques paraules. Sempre du la casaca de medalles que tentinegen mentre passeja del braç amb la seva dona. La senyora Eulàlia és una altra veïna ostentosa, la casa més gran és la sev...