relatsdetramuntana

      Era tort i malforjat. La manca d´ull formava part d´un motlle esguerrat de primeres. Camacurt de naixença que ni l´alça era capaç de dissimular el deambular maldestre. Li faltaven dos dits de la mà dreta que anys enrere es quedaren dins una piconadora de carn. No era bo per treballar, un enze més gandul que el jaure amb l´afegit de la desventura que l´acompanyava allà on anava. La seva presència provocava reaccions d´aprensió i mofa de qui amb ell es creuava. Les velles corrien a canviar de vorera en veure´l de lluny, temoroses que una malastrugança els caigués al damunt. Els més menuts el temien, i les mares els amenaçaven amb la seva presència si no es portaven bé ―vindrà l´home del sac i se t´endurà amb ell ― els deien. I els marrecs sempre feien cas, sols pensar-hi, les llàgrimes i els plors s´obrien pas entre pensaments infantils on imaginaven tota mena de tortures, així que no els quedava més remei que obeir.        L´Ovidi comptava vi...

    És a la nit que ho veig tot clar. M´imagino assegut al banc de l´andana, esperant el darrer tren amb destí a l´infern on la meva ànima culpable cremarà com la de tants altres malparits, que m´envaeix la necessitat de buidar damunt d´un full de paper allò que em turmenta des que fa dècades, quan vaig ser protagonista anònim de l´episodi més terrorífic que es recorda al que fou el meu institut.       Aquell setembre del 91 s´iniciava el curs escolar amb un munt de cares noves entre el professorat, de fet pocs en quedaven de l´any anterior i sols les parets desgastades, el mobiliari atrotinat i jo, el conserge, ens manteníem fidels al centre. Mercè i Joan, així es deien dos dels novells. La mestra i la bèstia, com els vaig batejar (un costum, o un joc, personal que perdurava al llarg dels anys, els posava sobrenoms a tots els docents), al poc van cridar la meva atenció i per motius ben diferents.   Ell era un triomfador. Cada dilluns, quan els huma...