relatsdetramuntana

        Les passes, perdudes, s´aturen. Tres a la dreta i quatre a l´esquerra. Dubto, giro el cap i la pròpia ombra reflectida per l´ataronjada llum del fanal sobre les llambordes, m´atemoreix. Miro més enllà, la sensació hi és present. Agafo fort la bosseta que duc a la butxaca de la caçadora que fa anys va perdre el cuir. Palpo el pantaló texà foradat per assegurar-me que res no m´ha caigut amb el caminar atropellat. Entro el carreró tremolant, ja és aquí. Deixo enrere el darrer llum, m´endinso a la foscor que em durà fins a casa per tancar-me a l´habitació, dins la seguretat de la meva bombolla, intocable. Aquell malparit amb xandall m´ha filat en travessar la Plaça dels Bous i sap on vaig, per això arribar se´m fa imperatiu.      Enfilo el Carrer de la Desolació que forma, a banda i banda, l´antic complex de fàbriques tèxtils ara abandonades, en runes. Esguardo el rosec que fan les rates sense immutar-se de la meva presència. Soc un fantasma que ni...

    La mort del Senyor Garrido ho va accelerar tot. La seva pèrdua deixà l´empresa a mans del sapastre del seu fill Ernest, que ni de bon tros volia estar-hi lligat. El noi sempre havia estat una bona sangonera que no feia ni brot i al que, encara menys li interessaven els maldecaps derivats de dirigir el negoci que el seu pare havia aixecat del no res fins a situar-la com un referent nacional dels productes fabricats amb cuir.   De la nit al dia m´havia quedat sense feina. Una vida buida i un compte corrent ple gràcies a la generosa indemnització que el bo del fill Garrido m´havia concedit després de trenta anys de fidelitat. Desconeixia completament el món laboral, tot i no arribar a l´edat mínima, l´amistat del pare amb el Senyor Garrido, forjada durant el servei militar obligatori, va fer que m´acabés contractant per dur a terme les feines més elementals i que ningú més volia fer. Jo era un adolescent sense massa llums i em vaig veure en deute amb aquell bon home de...