relatsdetramuntana

      Entrava a la seva habitació amb la timidesa de qui accedeix a un lloc sagrat. No ho feia cada dia, les visites s´espaiaven a mesura que amb el temps de teràpia arribava a complir els objectius. Però de tant en tant ho necessitava, la psicòloga li havia dit que era bo si era conscient dels límits.     Aquella tarda en que la pluja i el vent s´encaparraren a neguitejar-la i la obligaren a quedar-se tancada entre les quatre parets de casa. Contemplava el rabiós vendaval agitant els arbres del passeig, formant remolins de fulles i fent volar papers entre les gotes que queien amb una cadència lenta però contínua. El reflex borrós de les llums a l´asfalt donaven a l´escena un punt desenfocat com els seus pensaments. Era en aquelles estones, engabiada com un ocell privat de llibertat, quan apareixia la necessitat.    El dormitori lluïa tal i com a ella li agradava, convertit en un mausoleu dedicat a qui tres anys abans ocupava el petit llit, omplia els ...

  És en aquest punt on em trobo ara mateix que em plantejo si seria millor estar acompanyat.   - Ara, t´has d´aixecar abans de les dotze, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em diu la mare entrant com un remolí a la meva habitació. La seqüència es repeteix a diari. La veig, com aixeca la persiana remugant, per després desaparèixer. A mi, aquell final de frase, “tot sol”, m´agrada cada dia més. Per això, quan vaig ser prou independent, em vaig traslladar a una antiga masia oblidada pel pas del temps. Allunyat de tot contacte amb la societat. Em sento el cap moll. Els ulls se´m tanquen. - Ara, t´has d´aixecar abans de les vuit, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em xiuxiueja la meva dona a cau d´orella. La miro, ja vestida, a punt per dur els bessons a escola. Sento la dolçor dels seus llavis fugaçment a la galta. Tanca la porta del dormitori. Les meves parpelles també es tanquen. Aquella olor metàl·lica, aquell color al terra. Què ha p...