UN, DOS, TRES SEGONS
Es desperta de sobte. Ha estat un soroll, això? Com pot ser, si no hi ha ningú més a casa? Escolta, quieta en la foscor. Dos cops clars, nítids, trenquen el silenci de la nit. S´hauria d´aixecar a mirar què passa, però està una mica espantada. De sobte sent, sense possibilitat de dubte, un gemec. La llum intermitent del far, es filtra per les escletxes de l´atrotinada persiana amb una cadència rítmica que coneix sobradament —un, dos, tres segons —. aquell instant de minsa claror, li permet comprovar que no hi ha ningú al dormitori. Roman quieta al llit, a l´aguait d´una ínfima espurna de soroll que certifiqui el que fa un moment ha escoltat. Resta immòbil, amb els ulls oberts i les ninetes fixes a la porta. Li arriba el so de passes erràtiques, com si els peus arrosseguessin una càrrega pesada i feixuga. A cada volta de claror són més properes i els gemecs s´han transformat en un plor incontrolat. Saltaria sota el llit si pogués, o directament travessaria els...